buy lasix http://all-treatment.org/buy-levitra-vardenafil/ http://all-treatment.org/buy-viagra-sildenafil-citrat/ isotretinoin online buy cialis online
Comentaris tancats a BLOC EXPRÈS
2 juny 2009

BLOC EXPRÈS

Author: jcvent | Filed under: General

BLOC EXPRÈS (8 crítiques breus)


ELS HOMES QUE NO ESTIMAVEN LES DONES

 

 

 

Confesse per davant que no havia llegit cap dels llibres de la cèlebre trilogia “Millenium” de l’Stieg Larson i que tampoc no m’havia interessat massa per l’anomenada novel·la negra del segle quan vaig entrar a la sala de projecció. Tanmateix, he de dir igualment que, després de veure’n la versió cinematogràfica de la primera entrega, em van vindre de sobte unes ganes tremendes de mamprendre d’immediat la lectura de tota la saga.

El  film  és un thriller atípic que sorprèn de manera molt grata a l’espectador, tot justament perquè es desfà de la majoria dels tòpics habituals del gènere (la successió vertiginosa d’esdeveniments, les persecucions frenètiques i el tirs a dojo) i, en canvi, hi introdueix una sèrie d’elements novells i força reeixits (com ara l’aprofundiment en el rerefons vital dels protagonistes, la descripció les seues relacions sentimentals i un ritme reflexiu -i alhora desenfadat- del procés d’investigació).

Un altre factor clau és que, tot i estar molt ben filada i resultar d’allò més emocionant, la trama no acapara l’interès central de l’argument, sinó que comparteix rellevància a parts iguals amb l’esbós psicològic dels actants i açò constitueix, per a mi, un dels principals atractius del llargmetratge (i supose que també de la novel·la).

Estem  davant d’una història de personatges tridimendisionals molt ben aconseguits que superen amb escreix la retòrica buida dels simplificats arquetipus heroics a què Hollywood ens té malacostumats. En aquest sentit, resulta especialment significativa la personalitat de la protagonista femenina, l’agonitzant Lisbeth Salander; una inadaptada social, mentalment pertorbada i experta en noves tecnologies, que et va atrapant més i més a mesura que avança el relat i la vas descobrint i coneixent per dins. 

Val  a dir també que, reflexionant sobre aquest film, m’han vingut al pensament altres dos thrillers que he vist darrerament als cines:“Ángeles y Demonios” i “La sombra del poder”. El primer és un clar exemple del que és una pel·lícula del muntó basada en un best-seller d’èxit sense gaire solidesa argumental (però, això sí, amb un espectacular desplegament de mitjans) i el segon una altra singular i interessant peça de cine negre que fonamenta la seua bona factura en una trama que, a més de resultar suficientment intrigant, es recolza en la caracterització detallada i ben perfilada del personatge principal (en Cal McAffrey, curiosament un altre periodista, interpretat demanera brillant per un polifacètic Russell Crowe que ja duu uns quants treballs magnífics aquesta temporada).

 

                                       

 

 


 

EL NARCISO EN SU OPINIÓN

 


Qualsevol podria pensar que una comèdia clàssica d’en Guillem de Castro, i damunt en vers, és una proposta teatral una mica desfasada per als temps tan moderns que corren hui en dia. Tanmateix, l’actualització que n’han fet Rafael Calatayud (com a director) i Juli Leal (com a adaptador del text) està d’allò més aconseguida i paga la pena d’anar a veure-hi el resultat i passar-hi una bona estona mentre l’obra dure encara en cartell (fins el 7 de juny al teatre Rialto). La posada en escena és divertidíssima i té un repartiment d’actors i actrius molt ben trobat (entre els quals destaca l’amic Xavo Giménez en el paper de criat entabanador i descarat).

L’única pega és que la sala és una mica petita i incòmoda, però això ja és un tema que s’hauria de fer mirar Teatres de la Generalitat (que, ja de pas, també s’hauria de fer mirar per què cada volta programa menys teatre en valencià i per què, en lloc d’ampliar-ne l’oferta i difondre la cultura, es dedica a clausurar mítiques sales de referència teatral com L’Altre Espai).

 

 


 

 

GOMORRA, de Roberto Saviano
 

 

 

 

Ha sigut un fenomen de vendes indiscutible a nivell mundial i, tal vegada, això podria ferque algú en recelara i dubtara de la seua qualitat, però es tracta d’un magnífic treball d’investigació periodística (amanit amb profundes pinzellades d’escriptura assagística) capaç d’esborronar el lector des de la primera fins a l’última pàgina a colps de crua i fastigosa realitat. Molt recomanable per a calibrar el pes del’economia submergida i dels diners procedents dels negocis tèrbols i criminals en la dinàmica voraç de l’actual capitalisme global.

Més enllà de la ferma denúncia dels entramats i dels comportaments mafiosos, amb què l’autor s’ha guanyat la fama (i també un substanciosa recompensa pel seu cap), algunes de les escenes i situacions que s’expliquen al llibre són realment esgarrifoses i ens obliguen a replantejar-nos l’aparent placidesa benestant i innocent de l’Europa democràtica.

Gomorra és un llibre que, si es té la paciència de saber llegir entre xifres i copsar la rotunditat de les abundants dades que ofereix, no deixarà ningú indiferent.

 

  

 

La pel·lícula, no obstant, en comparació amb l’obra original, resulta des del meu humil punt de vista un pèssim exercici d’adaptació cinematogràfica que no està a l’alçada de l’espectacularitat i de l’impacte del relat i, a més a més, resulta inconnexament espedaçada, gratuïtament lenta (fins i tot, m’atreviria a dir que és soporífera) i que, tot pretenent aprofitar l’èxit del llibre, no ha sabut extraure’n ni la meitat de la meitat de la seua força corprenedora.

 


 

LA BÍBLIA DE FANG,  de Julia Navarro

 

 

 

És una novel·la lleugera d’intrigues arqueològiques que es deixa llegir molt bé; té un inici impactant, un ritme trepidant i enganxós i un argument força emotiu. Damunt, és d’agrair que, tot i ser un best-seller que porta un títol amb connotacions tan religioses, no hi apareguen enlloc ni els templers ni els arxius secrets vaticans (tan pròdigs en la majoria de narracions d’aquest gènere).

D’altra banda, un dels elements que resulten més destacables d’aquesta obra és l’ambientació del gruix del relat en l’Iraq dels dies previs a la invasió nord-americana. Aquest ingredient afegeix un punt d’interès addicional a la història, tot qüestionant de manera col·lateral i subreptícia la justificació legal i moral de la guerra, la duresa del règim dictatorial de Sadam Hussein i el patiment secular del poble iraquià. 

 


 

EL LLIBRETER DE KABUL d’Asne Sierstad

 

 

 

Es tracta d’un exercici de periodisme novel·lat que va assolir prou èxit de vendes en el seu dia i que no té un gran valor literari, però sí un considerable interès documental; alimentat, sobretot, per la detallada descripció del dia a dia a l’Afganistan de postguerra, especialment pel que fa al complicat paper i a la difícil situació de la dona dins de l’encrostat masclisme de la societat àrab.

 


EL CURIOSO CASO DE BEJAMIN BUTTON vs SLUMDOG MILLIONAIRE

 

   

 

Quan vaig veure “El curioso caso de Benjamin Button” vaig pensar que deixaria de fer cas a les cerimònies de l’Acadèmia si aquesta pel·lícula s’enduia qualsevol altre Oscar que no fóra el de millor maquillatge, perquè la premissa dramàtica de la història em va semblar patètica i el desenvolupament, avorrit i ensucrat, no destil·lava ni una mínima part de la màgia que pretenia transmetre. Per sort, aparegué llavors en escena “Slumdog Millionaire”, un film fresc, amb una magistral estructura fragmentària, un guió apassionant (i alhora entendridor) i una interessantíssima càrrega de profunditat social, que va aconseguir desbancar la gran favorita per als premis i va fer que la justícia (si més no la poètica) triomfara en la gran gala mundial del setè art. Si no l’heu vista encara, no us la podeu perdre; sens dubte és una de les grans pel·lícules d’enguany (i, si en feu cas de la propaganda, també de la dècada).



AQUESTA HISTÒRIA, d’Alessandro Baricco


 

 

Alguns narradors italians, com ara l’Italo Calvino o l’Stefano Benni, tenen el do de fer que les seues històries traspassen els límits de la realitat sense creuar les fronteres del realisme i aconsegueixen que els petits successos de la quotidianitat transcendisquen i assolisquen una dimensió entranyablement metafísica. Alessandro Baricco és clarament un d’aquestos autors màgics i a tots els seus relats hi ha sempre eixa subtil espurna d’enginy que ens il·lumina pàgina rere pàgina i es capaç de trasbalsar-nos profundament sense gaires filigranes retòriques ni complexes estructures diegètiques. “Aquesta història” n’és un preciós exemple i una obra a l’alçada de les millors peces de la seua extensa bibliografia com ara: “Seda”, “Novecento”, “City”,“Oceà”…


GRAN TORINO

 

 

 

Parlant d’aquest film amb el mític actor, presentador i doblador Constantino Romero, em va comentar que ell opinava que, amb Gran Torino, en Clint Eastwood havia volgut fer un resum magistral de tota la seua carrera cinematogràfica i de tot el seu univers de preocupacions i de dèries mitjançant la correlació de la seua trajectòria vital amb la biografia fictícia del protagonista d’aquesta excel·lent pel·lícula (que, per a més inri, ell mateix interpreta en la seua darrera incursió com a actor per a la gran pantalla). Hi estic completament d’acord, malgrat que he de confessar que jo no he vist molts dels treballs dels seus inicis (ni “Harry el sucio”, ni “Por un puñado de dólares”…). No obstant això, el que sí que tinc clar és que aquest home (parle ara d’en Clint Eastwood) és un monstre de la direcció, que domina els principis clàssics del setè art a la perfecció i que, amb cada nova cinta que estrena, demostra quina és la seua talla humana i com és d’acurada la lectura que fa de la intricada història i de la complexa societat del seu país.

Mai no entendré per què és republicà i no demòcrata (com correspondria al seu evident talant progressista), però us assegure que, per aquesta i per moltes altres obres mestres seues, em declare fan de tot el que ha rodat aquest home des que va decidir passar-se a l’altre costat càmera.










 




Comentaris tancats a RED DE MENTIRAS, de Ridley Scott
5 des. 2008

RED DE MENTIRAS, de Ridley Scott

Author: jcvent | Filed under: General

ALIANÇA DE CIVILITZACIONS EN VERSIÓ THRILLER 

A hores d’ara ja no dubta ningú seriosament que la invasió d’Iraq va ser un greu error (a més d’una burda pantomima i una brutal salvatjada, parlant clar i ras). Les tràgiques notícies d’atemptats, d’agressions i de matances que ens arriben encara hui en dia des de la zona, confirmen que aquella maleïda guerra il·legal en nom d’una falsa i interessada excusa no ha reportat ni més llibertat ni més democràcia ni més seguretat a cap de les parts implicades. Ni tan sols no n’ha comportat un major poder/benestar econòmic, que era allò que veritable i subreptíciament perseguien els seus instigadors i partidaris. Fins i tot el mateix George W. Bush ha admès recentment que potser es va precipitar una mica proclamant la victòria i que tal volta va mentir un poc amb allò de les famoses armes de destrucció massiva que mai no van aparèixer enlloc (increïble però cert; si no fóra perquè fa pena, por i fàstic, seria com per pixar-se de riure). 

Les bombes i els soldats no han aconseguit estabilitzar ni pacificar la zona, només han fet més insuportable del que ja era l’angoixant situació de la població civil d’aquells països que pretenien “alliberar” i, per a més inri, no han acabat tampoc amb el terrorisme integrista, que continua guanyant adeptes per a la seua guerra santa i no para de cometre barbaritats cada vegada més atroces (com ara els atemptats de l’Índia de fa unes setmanes). Així doncs, la pregunta és: ¿com s’ho ha de fer el món per a eixir airosament de tot aquest merder en què l’ambició imperialista dels Estat Units ens van ficar, sense embolicar-hi encara més la troca? Evidentment, jo no tinc la resposta a una qüestió d’aitals dimensions, però crec que una bona pista de com s’ha d’actuar ens la dóna la darrera pel·lícula de Ridley Scott, “Red de mentiras”.

Sota l’aparença d’una emocionant trama d’intrigues d’espionatge i de tenses relacions entre departaments d’intel·ligència internacionals, amb un Leonardo di Caprio i un Russell Crowe magnífics en els papers principals, el film aborda la complicada problemàtica del terrorisme gihadista centrant-se en les diverses estratagemes que posa en pràctica la C.I.A per tal de desarticular una perillosíssima organització salafista que opera impunement en la més absoluta clandestinitat, malgrat la superioritat de mitjans de la Companyia i els continus esforços que fan els agents secrets americans per capturar i interrogar algun dels seus membres. La gràcia de la història, però, des del meu punt de vista, no rau en l’acció trepidant ni en l’excel·lent recreació dels espais ni en els constants i sorprenents revolts de l’argument (recursos propis del gènere), sinó en el fet de denunciar, mitjançant un reeixit exercici de ficció analítica, la inutilitat i la brutalitat dels mètodes emprats fins al moment i també en el fet d’evidenciar la necessitat imperiosa d’efectuar un canvi radical d’estratègia per part de les potències occidentals que, en lloc de pretendre “salvar” i “redimir” els altres al més pur estil ianqui, haurien d’aprofundir en la comprensió de la complexa idiosincràsia del món àrab i augmentar el seu grau d’empatia i d’atenció envers els seus sofriments i reclamacions ancestrals. Sense una col·laboració estreta i sincera amb els musulmans, ni amb la més moderna tecnologia ni amb els contingents més nombrosos es podrà posar mai fi a la barbàrie creixent.

En definitiva, tot i que s’ha parlat i debatut molt al respecte de la seua qualitat i del seu vertader missatge, per  a mi es tracta d’una pel·li força entretinguda i redona, amb una interessant càrrega de profunditat, molt en la línia dels altres treballs de caire polític del seu reconegut director.      

Body of lies. 2008. U.S.A

Direcció: Ridley Scott

Guió: William Monahan (basat en la novel·la homònima de David Ignatius)

Intèrprets: Leonardo di Caprio, Russell Crowe, Mark Strong, Ali Suliman, Golshifteh Farahani, Oscar Isaac



Comentaris tancats a ZHAO
9 nov. 2008

ZHAO

Author: jcvent | Filed under: General

LLICÈNCIA PER SOMIAR

Susi Gozalvo, a banda de ser una bona amiga, és una intrèpida realitzadora amb una personalitat, un caràcter i una força de voluntat encomiables. Des que la conec, que vol plasmar en la pantalla el seu ric univers d’ocurrències i de preocupacions i sempre s’ha entestat a fer-ho amb totes les seues forces, a pesar de nadar sovint contra corrent, de no comptar mai amb gaires suports (excepte el suport incondicional del seu home i productor, Luis Rodrigo) i a pesar d’haver de lluitar constantment contra les reticències i els impediments d’una indústria audiovisual que, al nostre país,  agonitza miserablement. Tanmateix, a pesar de tots els pesars, el passat divendres 7 de novembre, amb l’estrena de la seua opera prima, Zhao, als cines Kinépolis de Paterna, aquesta irreverent somiadora ens va proporcionar a un fum d’espectadors i a mi mateix una nit d’allò més màgica.

La nit va ser màgica en dos sentits: en primer lloc, perquè mai no s’havia vist una multitud tan enfervorida en l’estrena d’una pel·lícula autòctona, i menys encara tractant-se d’un film d’autor, de producció independent i sense gairebé distribució comercial. L’aclaparador èxit de l’esdeveniment, no obstant, amagava una petita trampa; l’assistència al passe del protagonista del film, l’actor Miguel Ángel Silvestre (l’actual guaperas de moda, arran de la seua interpretació de El Duque en la sèrie de Telecinco Sin tetas no hay paraíso), va acomboiar una caterva d’adolescents histèriques i eixides que van omplir a vessar el recinte i van propiciar l’esgotament de les localitats en un tres i no res. De tota manera, siga com siga, el fet té un punt de miraculós (tal i com està el pati de la producció local) i allò era una estampa quasi digna de Hollywood i, fins i tot, m’atrevisc a dubtar que la premiére de Quantum of solace del dia anterior al Palau de les Arts fóra ni la meitat d’espectacular.

D’altra banda, el segon element màgic de la nit va ser el contingut de la pròpia cinta. Zhao ens conta, amb una gran bellesa i amb una gran sensibilitat, la història d’una jove xinesa de vint anys que, com moltes altres xiquetes del seu país, fou abandonada al poc de nàixer per causa del seu sexe i va ser adoptada posteriorment per una parella occidental. La pel·lícula, amb el particular toc surrealista i emotiu que caracteritza tots els anteriors treballs en format curt de la directora torrentina, relata la difícil confrontació de la jove amb el seu passat per tal d’acarar el seu futur immediat, amb un inquietant rerefons de ciència ficció d’allò més enginyós: en ple segle XXI, el gegant asiàtic que tantes xiquetes va rebutjar durant el segle XX es trobarà amb una sobreabundància d’homes i els seus habitants masculins hauran de recórrer a tot tipus d’estratagemes (incloses les il·legals) per tal d’equilibrar la situació i mantindre el creixement actiu de la població. El més interessant, però, no és l’argument en sí ni el suspens que puga suscitar la trama, sinó la seua construcció: l’estructura del film és espedaçada i anàrquica i va seguint el fil voluble i desordenat dels records de la jove Zhao, que s’intercalen magistralment en la narració en forma de seqüències episòdiques, d’elucubracions oníriques i d’emotius fragments de gravacions domèstiques; tot embolcallat en el context d’una apassionada història d’amor que ha d’afrontar tràgicament el seu dramàtic clímax.

Així doncs, si us la trobeu en alguna cartellera per casualitat i teniu ganes de veure una pel·li diferent i entranyable, no us la podeu perdre. Es tracta d’una proposta cinematogràfica molt arriscada i molt personal (tan personal, que l’argument naix de la projecció imaginària que la directora fa del futur de la seua pròpia filla adoptada), però força aconseguida; amb alguns instants veritablement memorables, amb una magnífica selecció musical i amb una interpretació superba per part de l’actriu vietnamita d’adopció catalana Menh-Wai (tota una troballa per a la gran pantalla). El major retret que se li pot fer és que, en algunes escenes (com ara en l’epíleg final o en les reconstruccions dels escenaris xinesos), es nota la manca de pressupost que, per desgràcia, és inherent a les primeres aventures de qualsevol cineasta novell. Tanmateix, estic segur que la pel·lícula cridarà l’atenció de les grans productores i que el públic general, ben aviat, tindrà l’oportunitat de descobrir i de gaudir del llenguatge singular d’aquesta portentosa realitzadora valenciana, que recorda a Isabel Coixet, pel que fa a l’ambient intimista i compromès de les seues creacions, i també a Jean-Pierre Jeunet, per la visió fantàstica i peculiar que fa de la quotidianitat.

Gràcies, Susi, per donar-nos llicència per somiar; per somiar amb tu una porció del teu immens món interior i per somiar que els somnis dels joves creadors poden fer-se realitat.

 

Zhao

 

ZHAO. Drama. 2007. Espanya

Direcció: Susi Gozalvo

Guió: Susi Gozalvo i Rafa Botella

Intèrprets: Menh-Wai Trinh,  Miguel Ángel Silvestre, Christina Münder, Luis Rodrido, Susi Gozalvo, Asia Rodrigo i Zhao Rodrigo     

 



Comentaris tancats a Nieve, d’Orhan Pamuk
4 nov. 2008

Nieve, d’Orhan Pamuk

Author: jcvent | Filed under: General

QUAN EL PAISATGE ESDEVÉ NOSTÀLGIA

Ara que els dies s’han tenyit de gris i comença a fer fred de panellets i de carabassa torrada, és un bon moment perquè gaudiu de la lectura de Nieve (Neu en la seua propera traducció al català*) del premi Nobel turc Orhan Pamuk. Segur que, amb l’oratge prehivernal que està fent últimament, us submergireu  entre les seues pàgines una mica millor ambientats que  jo, que me’l vaig llegir en ple agost, a vora mar, amb trenta graus de temperatura a l’ombra.

Siga com siga, independentment de l’època de l’any en què l’agafeu per banda, paga la pena de descobrir a través d’aquesta obra a aquest magnífic autor, màxim exponent d’una interessantíssima literatura desconeguda, però en creixent expansió.

Nieve és una excel·lent novel·la amb un gèlid ritme pausat i amb un encisador regust líric i metafísic que narra la visita furtiva d’un exiliat poeta turc a una oblidada ciutat  fronterera on l’escriptor hi va viure alguns episodis assenyalats de la seua joventut. Als seus carrers de passat gloriós i de present decadent, envoltat d’un paisatge perpètuament glaçat i aïllat pel fort temporal de neu, Ka, el melangiós protagonista d’aquest encomiable periple interior de clares ressonàncies homèriques, acudeix a la recerca de les seues arrels esborrades i difuminades pel degoteig incessant del temps, però hi troba molt més que els simples records d’una altra època: hi troba la seua inspiració perduda, hi troba l’amor impossible de la seua vida i, sobretot, hi troba un petit microcosmos estrafolari de personatges pintorescos i de situacions rocambolesques, que reflecteixen a la perfecció totes i cadascuna de les contradiccions essencials que convulsionen l’actual Turquia; la seua divisió agònica entre el plàcid anquilosament d’Orient i l’alienadora modernitat d’Occident, la dicotomia conflictiva entre l’estat laic oficial i el creixement espectacular de la fe islàmica entre les capes més pobres de la població, o la dura confrontació entre la màquina repressora del nacionalisme central turc i la resposta desesperada dels nacionalismes perifèrics kurd i armeni.

En definitiva, parapetant-se rere un sòsia de paper d’allò més entranyable i revestint la seua ficció amb un emocionant transfons argumental de caire polític, el que fa el gran malabarista de la prosa que és Orhan Pamuk és fer una esplèndida radiografia de la realitat social del seu país, tot adobant-la amb un punt d’afectada tendresa que torna la seua  lectura crítica encara més punyent i corprenedora. El seu heroi ingenu és només una diminuta volva entre les infinites volves de neu que cauen del cel i que entelen la visió del somort panorama dels confins de Turquia, però la seua història és la història de tota una generació d’homes i dones desencisats i pansits, el plany fúnebre d’un bon nombre d’esperances truncades i de somnis col·lectius frustrats per les atzaroses tempestes del destí.

Nieve, d’Orhan Pamuk. Alfaguara. 2005 

nieve.jpg

*Edicions Bromera ha publicat ja en valencià els títols Istambul (2007), Em dic vermell (2007), El castell blanc (2007) i Altres colors (2008) d’aquest reconegut autor i té previst de publicar també la resta de les seues obres (excepte El llibre negre, que ja va editar Edicions 62 l’any 1998, i La nova vida, que publicà La Magrana  l’any 2003).

 

Comentaris tancats a L’home manuscrit, de Manuel Baixauli
17 oct. 2008

L’home manuscrit, de Manuel Baixauli

Author: jcvent | Filed under: General

METALECTURA DE LA METAESCRIPTURA

"L’abisme, com un espill, com la ganyota d’un cadàver, diu veritats a la cara". 


A vora mar hi ha un vell caseró oblidat que el temps, la humitat i el salnitre han convertit en un espectre enrunat, en un fantasma del passat que es resiteix a abandonar el món dels vius i reclama amb la seua luctuosa presència un esguard aturat, un sospir furtiu, una reflexió tàcita. Al seu interior desnonat i polsós, reverberen els ressons esmorteïts d’històries llunyanes, de moments irrepetibles que s’han esvanit per sempre més en l’insondable gorg del no-res. Només un grapat de fotografies enfosquides, uns quants mobles esventrats i les parets descolorides i silencioses atresoren lleus indicis fugaços de tot el que a dins es va esdevenir. Tanmateix, seguint el corredor principal -farcit d’enderrocs, d’andròmines i de deixalles-, s’entropessa amb una cambra única on els murs estan atapeïts de minúsculs signes: lletres! paraules! oracions! Llavors és quan ens adonem que algú va voler combatre la inexorable dalla de la parca anotant-hi els seus raonaments i les seues dèries personals, despullant-hi la seua ànima per a la  posteritat. Ell era l’home manuscrit…

Confessava irònicament Daniel Pennac al seu llibre "Com una novel·la" que ell mai no havia estat capaç d’escalar "La muntanya màgica", tot referint-se sense pudor al fet que mai havia conclòs la lectura de l’obra més celebre de Thomas Mann. Jo tampoc he estat capaç encara d’assolir-ne el cim i, d’igual manera, entendria que qualsevol lector trobara grans dificultats a l’hora de recórrer els entortolligats passadissos de la descomunal construcció bastida pel meu compatriota, el suecà Manuel Baixauli. "L’home manuscrit" és una novel·la (o, més aviat, un estrany híbird entre dietari de ficció, assaig estètic i relat fantàstic) d’una profunditat abissal, una reflexió acurada i hermètica sobre l’essència més pura de l’esperit lletraferit; metaescriptura de l’escriptura que, com la "Niebla" de Unamuno, configura una vertiginosa espiral infinita que es recargola ad líbitum  sobre si mateixa amb una bellesa plàstica imcomparable i trasbalsadora.

Tanmateix, a pesar que la seua lectura resulte escarpada i abrupta i ens exigisca fer pauses constants per recrear-nos en cada nou paràgraf, també s’ha de dir que, després d’haver-hi superat la prova, s’entenen perfectament les raons per les quals el jurat del Premi Mallorca de Narrativa (el més ben dotat del panorama editorial català) li va atorgar el preuat guardó en la convocatòria de l’any 2006. Estem davant d’una magnífica peça d’orfebreria diegètica, una exquisitesa literària i filològica. Així doncs, encara que el recorregut pel siniuós laberint creat per l’autor riberenc no siga en absolut un camí de roses i ens obligue a confrontar-nos contínuament amb els nostres propis fonaments vitals, quan per fi arribem al punt final d’aquest intricat dèdal de paper, una breu espurna de la saviesa inherent al fet de viure se’ns quedarà per sempre adherida a la pell i ens calarà fins al moll dels ossos,  i aleshores serem conscients que l’única manera d’aconseguir-ho era mamprendre la difícil senda iniciàtica sense entrellucar-ne l’horitzó ni la meta.  

Comentaris tancats a Quemar después de leer, de Joel i Ethan Coen
15 oct. 2008

Quemar después de leer, de Joel i Ethan Coen

Author: jcvent | Filed under: General

LLEGIR ABANS D’ESCOLLIR

Agafeu una coctelera, claveu a dins uns quants personatges d’allò més excèntrics i mesquins, afegiu-li una trama d’espionatge basada en una confusió del tot absurda i destarotada, aboqueu-hi a poc a poc una bona dosi d’ironia fina i de diàlegs ben picats, una miqueta de crítica àcida, adobeu-ho amb algun que altre mort circumstancial i el resultat, pam dalt pam baix, serà l’última pel·lícula de Joel i Ethan Coen. Amb Quemar despúés de leer, aquestos dos virtuosos germans, autèntics gurmets dels combinats de cine negre amb regust de comèdia, tornen als seus millors temps cinematogràfics (els de títols com Arizona Baby, El gran salto, Fargo o El gran Lebowsky) i deixen de banda els experiments amb gasosa i les pretensiositats dramàtiques més o menys reeixides. Això sí, ho fan sense renunciar en absolut a la seua incisiva mirada sobre la societat estadounidenca i sobre els devastadors efectes col·laterals del megalòman somni americà. Així doncs, no crec que calga dir-vos molt més al respecte ni estripar-vos gaire l’argument; si voleu passar una bona estona de cine i gaudir d’una peça d’entreteniment ben executada, molt rodona i amb un repartiment de luxe, no ho dubteu. Us assegure que, en acabar, no gosareu demanar que us tornen els diners.   

  • Burn after read. E.E.U.U. 2008. Comèdia
  • Direcció. Joel i Ethan Coen
  • Guió. Joel i Ethan Coen (basat en el llibre "Burn Before Reading: Presidents, CIA Directors, and Secret Intelligence" de Stansfield Turner)

  

  

Comentaris tancats a Agenda urbana
14 oct. 2008

Agenda urbana

Author: jcvent | Filed under: General

UAU!


Confesse que, malgrat haver viscut llargues temporades a València, a Bologna, a Barcelona i fins i tot a Madrid, cada dia sóc més de poble (en el bon sentit del qualificatiu) en part voluntàriament i en part pels imperatius inexorables de la meua hipoteca. Tal volta siga per això que, darrerament, se m’havia escapat el naixement d’una publicació molt digna d’esment a la capital del nostre país perplex (o país PP, si ho preferiu). Es tracta d’una completíssima i gratuïta guia d’oci, anomenada Agenda Urbana (AU per als amics), que ja porta vint-i-huit números cuejant i que, majoritàriament en valencià (toca!), recopila amb freqüència mensual els events culturals més interessants que s’esdevenen a l’àrea metropolitana del Cap-i-casal. Teatre, exposicions, concerts, conferències… una mica de tot i bo per als culs inquiets, els pastaulleruts i els visitants autòctons i foranis, adobat amb entretinguts articles de crítica literària, musical i cinematogràfica. En definitiva, és com una versió lliure  de la mítica Túria que, encara que resulta un poc aigualida en comparació (doncs no duu cartellera cinematogràfica, ni crítica político-social, ni racó porno, ni secció gastronòmica), m’ha semblat una proposta d’allò més recomanable i paga la pena d’arramblar-la a qualsevol local o auditori on us la trobeu. Llàstima que no hi escriga jo, és clar, però temps al temps…     

     

Comentaris tancats a Vicky, Cristina… Barcelona?
4 oct. 2008

Vicky, Cristina… Barcelona?

Author: jcvent | Filed under: General

VICKY, CRISTINA… BARCELONA?


Després d’haver-me passat tres mesos sentint a tothora les peripècies diàries del rodatge, ara que per fi ha arribat a la gran pantalla, no em podia estar de veure’n el resultat final. I bé, la bona qüestió és que, si no fóra perquè no acaba de semblar seua i perquè podria haver estat rodada a qualsevol altra ciutat del món -sense que això afectés massa l’argument-, la darrera pel·lícula de Woody Allen m’ha acabat agradant prou. 

Dic que no sembla seua perquè hi manquen molts dels recursos a què aquest genial director ens té acostumats; entre d’altres coses, l’atmosfera jazzística i melàngica habitual de les seues obres ha estat substituïda per aires flamencs, ambientacions assolellades i connotacions mediterrànies, del tot inusuals en els seus anteriors treballs. 

Dic també que m’ha acabat agradant, perquè al principi la història sembla una compilació de tòpics sobre la vida i el comportament dels guiris i sobre una certa Espanya de bous i sevillanes, però després millora  i esdevé el relat interessantíssim d’un intricat cercle amorós -que recorda vagament a l’argument de Match Point, però en versió femenina i sense morts-, on l’angoixa interior dels protagonistes es fa cada cop més palpable i tràgica a mesura que avança el llargmetratge.

I tot gràcies a la xica del famós "¡aquí huele a pedo!", és a dir Penélope Cruz, que normalment no és sant de la meua devoció, però que en aquesta ocasió, tot s’ha de dir, està francament estupenda, aportant un contrapunt còmic, histriònic i histèric, que reviscola el drama en el seu moment central. Bardem interpreta una poc original barreja d’artista mísitc amb latin lover i no trobe que siga un dels seus papers més reeixits, però tampoc no falla ni grinyola. Scarlett Johansson, per la seua banda, continua fent gala de la seua característica sensualitat innocent i supera la discreció del seu rol amb la seua impressionant fotogènia i amb la seua candor. Però, tammateix, és Rebecca Hall -tot un descobriment- qui, al meu parer, suporta quasi tota la càrrega transcendental de la trama i personifica de manera excel·lent l’existencialisme dubitatiu  i l’ataràxia neuròtica marca de la casa.

Així doncs, disfressada d’inòcua crònica vacacional de dos turistes americanes per Espanya, la pel·lícula aborda la  dicotomia entre la passió i la sensatesa (o bé entre la rauxa i seny, en termes més nostrats i adients) amb una paràbola simple, però efectista, on la casualitat desencadena una sèrie de tempestuoses emocions i de pulsions latents i reprimides.

D’igual manera, subtil però molt perspicaç, Vicky, Cristina, Barcelona analitza la personalitat dels artistes i els retrata com a éssers imcomplets, eternament insatisfets i, implícitament, conclou que els buits perennes de les seues ànimes són un tret constitutiu i imprescindible de la seua genialitat; una més que plausible teoria estètica global.

En l’apartat de pegues, caldria destacar la insidiosa veu en off que ens acompanya durant tot el film i que, sense estar justificada narrativament (no es correspon amb cap personatge que haja viscut de prop la història), resulta un recurs més aviat pobre i poc elaborat.

Respecte de les expectatives que s’havien creat per tractar-se d’un film gravat bàsicament a casa nostra, he de dir que en aquest aspecte la pel·lícula decep força: Barcelona només juga un paper d’espai aliè a la rutina habitual de les protagonistes, però no es destaca en absolut com a un lloc especial ni a penes s’aprofundeix en la seua idiosincràsia ni en la seua  cultura; la ciutat figura com a un indret amb un cert atractiu turístic, però el que importa realment és que està allunyada física i psicològicament de la Nova York monòtona on viuen la Vicky i la Cristina.

O siga, que el film perfectament es podria haver titulat Vicky, Cristina i Maria Elena o El viatge de Vicky i Cristina i no hauria calgut llançar tants coets pel seu empadronament català. Barcelona no resulta homenatjada de cap manera i no serà especialment recordada en l’imaginari col·lectiu per la visió que es fa d’ella en aquesta obra; com a molt serà reconeguda com a enclau turístic internacional i poc més.

De tota manera, com ja he dit a l’inici, en el seu conjunt és una pel·lícula prou interessant i val la pena d’anar a veure-la (en versió original, això sí) i d’extraure’n les pròpies conclusions. 

Vicky, Cristina, Bacelona. Catalunya. 2007. Drama

Direcció: Woody Allen

Guió: Woody Allen 

Intèrprets: Javier Bardem, Scarlett Johansson, Rebecca Hall, "Pe" 

        

          

Comentaris tancats a El Danubio, de Claudio Magris
3 oct. 2008

El Danubio, de Claudio Magris

Author: jcvent | Filed under: General

EL DANUBIO, de Claudio Magris (Anagrama)


‘Nuestras vidas son los ríos que van a parar al mar…’ diuen uns cèlebres versos de l’insigne Jorge Manrique en l’elegia que va escriure arran de la mort de son pare. Molt ha plogut d’ençà: segles d’un ruixim incessant, plugim d’obres i paraules, gotes d’un temps que ha anat regalimant de mica en mica pels marges no escrits de l’existència. Moltes vides s’han dissolt en els oceans de l’oblit i moltes altres no han arribat ni tan sols a esdevenir minsos rierols des que aquell malencònic cavaller esgrimí la seva arma més punyent amb la intenció d’acomiadar-se, aquest cop per sempre, del seu estimat progenitor. 

Jo pensava iniciar la meva reflexió crítica sobre El Danubio enraonant generosament al voltant d’aquesta cita manriquenya —tan adient per al meu propòsit— i del seu sentit —la tensió entre allò que neix i allò que es mor— que és també el sentit de l’estranya criatura novel·lada per Claudio Magris. Però vet aquí el que són les coses: tot just en acabar de llegir ¿la novel·la?, ¿el dietari?, ¿el llibre de viatges?, ¿l’assaig? d’aquest germanista italià reconegut internacionalment, la seva coberta s’ha desprès sobtosament, desencolada a força d’insistir en les seves pàgines amb el fervor de qui busca la resposta a una ànsia vital, i açò m’ha tornat present la nua realitat quotidiana —aqueix complex entramat de petites menudències que defuig, mitjançant les seves insignificants foteses, tot logos transcendental— i mentre reenganxava les tapes amb Superglue me n’he adonat, més bé m’he convençut, que aquest és l’eix central de l’obra del catedràtic i periodista triestí: la divisió agònica de l’Home entre la necessitat de sistematitzar el Tot per fer-lo comprensible i el seu inevitable fluir, etern, aleatori i casual que el ret indefectiblement enigmàtic i esmunyedís; la dialèctica constant de la Literatura entre la seva voluntat d’autonomia i la seva incapacitat de desvincular-se de la realitat… 

Ja algunes obres anteriors d’aquest autor —com ara l’estudi sobre El mito habsbúrguico (1963) o El anillo de Clarisse (1984)— aborden aquesta dicotomia d’arrel històrica entre l’absolut i el relatiu, analitzant (d’igual manera que en El Danubio), les seves manifestacions literàries en el si d’aqueixa Mitteleuropa noucentista en decadència (cresol de pobles i cultures, univers alemano-magiar-eslavo-hebraico-romanès, Panònia que fusiona l’Orient i l’Occident. Aqueixa civilització centreuropea que veu com l’equilibri de les seves parts s’esmicola de manera progressiva i ineludible (respecte de l’artificial i idíl·lic tot unitari que l’Imperi habsbúrgic havia volgut mitificar), sacsejant les consciències i les visions dels seus contemporanis fins al punt de dur Nietzsche a proclamar la vida com un dionisíaca anarquia d’àtoms, Musil a lloar l’essència incompleta de l’home sense atributs, Kleist a plorar la pèrdua irremissible del paradís o Ibsen a renunciar a la possibilitat d’una plenitud que la kultur malaltissa converteix en il·lusòria.

El Danubio és —a més d’un itinerari físic pels indrets més significatius de les riberes d’aquest riu i una confrontació entre l’Europa que naix ara imperativament i aquella altra que mor malferida— una evocació contemplativa, un recorregut nostàlgic, un viatge interior cap a la noció d’identitat a través d’un territori, un pelegrinatge vertebrat en dues vessants: una de caire arqueològic a la recerca dels propis fonaments i una altra de caire antropològic a la recerca d’allò que els altres reflecteixen de nosaltres mateixos. Seguint l’estela retorçuda i atzarosa d’aquest riu blau d’indòmita morfologia  —bressol de llegendes, ètnies, llengües i religions—, l’autor, revestit d’un temor i d’una incertesa fieramente humanas (com diria Blas de Otero), s’endinsa en el cor la multiplicitat —nacional, conceptual, cultural, ideològica— i la contempla des de la pròpia pluralitat fragmentària —fruït d’una minuciosa autorreflexió i d’una concepció desmembrada del propi ésser, declaradament nihilista—. Magris alterna i superposa a cada nou pas, en un encomiable exercici de deconstrucció del jo, els diversos estrats que composen la seva personalitat: l’innocent vagabund que es deixa sorprendre despreocupat pel rumb que assoleixen els seus passos, l’historiògraf que es delecta amb la curiosa acràcia dels esdeveniments, l’erudit filòleg alemany que gaudeix del ressò de les veus precises que s’amaguen en cada cantonada del camí, el naturalista vehement que escruta la metamorfosi constant dels paisatges intuint el perfecte ordre caòtic que els subjau, el filòsof que analitza l’ontologia de cada escriptura i l’Odisseo triestí que busca la font del seu conflicte intrínsec en les aigües turbulentes d’un riu que és molts rius i d’un mar que és molts mars. És per això que El Danubio, com ja he suggerit adés, es pot llegir de moltes maneres diverses. Podem veure’l com una interessantíssima guia turística que comprèn Alemanya, Àustria, Hongria, Bulgària i Romania, o com una rica aproximació històrica a la zona centreuropea, que ens desvela els seus patiments, les seves lluites, les seves barbàries i els processos de construcció de les nombroses identitats nacionals que la integren. Podem intuir-ne una vasta crítica de la producció literària d’aquests paratges abans de la caiguda del mur de Berlín, podem interpretar-lo com una reelaboració existencialista del mite homèric o, àdhuc, com un compendi pràctic de saviesa mística que ens ajuda a suportar les nombroses vicissituds d’una vida mancada d’un sentit global i obligada a desembocar, invariablement, en un mar de no-res.

No seré llavors jo qui augmenti una polèmica bastant inútil —i proporcional­ment fructífera, per tant— sobre el gènere al qual s’ha d’adscriure un llibre que parla sobretot de les experiències no catalogables, de l’esdevenir irreductible d’allò que simplement hi és —el dasein heideggerià—. No seré jo qui delimiti i erigeixi fronteres a un text que viatja, tant espiritual com materialment, al llarg d’un territori on qualsevol element demarcador es barreja magmatícament amb la resta d’elements dissolvent tots i cadascun dels absoluts categòrics. No seré jo qui, amb paraules buides, fixi el context d’un escrit que constitueix en sí mateix una immesurable oda a l’evanescència del deambular humà sense meta ni raó. Si hagués de fer-ho, però, si açò tingués algun valor dins d’aquest marc fluctuant que la mateixa obra empara, em decantaria per la noció d’assaig en la seva accepció fusteriana de mosaic on la diversitat i la elasticitat —sobretot l’elasticitat— són l’acord dominant de la sencera partitura.

Tanmateix, insisteixo, quan hom té El Danubio entre les mans —entre els ulls— allò que compta no és l’estructura formal —irònicament espedaçada i seqüenciada com les escales d’un trajecte—, sinó el misticisme que destil·len les seves paraules, les remors que arrosseguen les seves escorreries. Les sensacions que provoca aquesta romeria panòptica són també força variades i antitètiques, encara que allò que preval és la idea d’un immens sofriment patit pel narrador en enfrontar-se a ell mateix i el regust que ens deixa la seva redempció mitjançant la contemplació de la bellesa fugissera de les petites coses; l’epicitat genuïnament contradictòria que subjau —in certo modo— sota tot nihilisme. Aquest viatge virtual de la memòria, real de l’esperit, que emprèn el lletraferit italià —i nosaltres, lectors, amb ell— a través del temps i de l’espai —cronotopia és un terme que s’ensuma en gairebé cada pàgina d’aquesta obra—, supura una melangiosa barreja estilística que oscil·la entre el cru discurs filosòfic, l’anotació dietarística espontània i la remembrança poètica, allunyant-se de l’habitual to academicista al qual ens tenia acostumats l’autor en treballs anteriors. Qui parla aquí és l’home i no el mestre guardonat, l’escriptor cosmopolita front al prestigiós catedràtic de llengua i literatura alemanya, el pensament anàrquic, subjectiu i improvisat front al logos totalitzador i racionalitzant. No obstant, el riu que engloba el relat impregna amb la seva lògica extremadament mutable l’ànima que el descriu, fent que mai no quedin ben definits els marges, que tot sigui un continu fluir heterogeni dels diferents tipus de discurs i que totes les possibles lectures esdevinguin alhora una i cap ni una.

"El tiempo se adelgaza, se alarga, se contrae, forma grumos que parecen poder tocarse con la mano o se disuelve como bancos de niebla que se disipan y desvanecen en la nada; es como si tuviera muchas vías, que se cruzan y separan, sobre las cuales transcurre en direcciones diferentes y contrarias”.

Como el río de la vida y sus afluentes… —hauria d’haver explicitat l’autor per tal d’arrodonir la metàfora i acabar d’esplaiar-se en el tòpic del tempus fugit—, perquè al capdavall Claudio Magris —de manera semblant a com va fer a mitjans del segle XIX l’enginyer Neweklowsky que s’esmenta a diversos punts d’aquest singular periple centreuropeu— ha cartografiat extensament el Danubi, des del seu naixement difús fins la seva desembocadura infinita, i ha elaborat un complicat mapa que no només contempla els paratges, les gents i els costums, els records i les tradicions, els petits trets que defineixen, diferencien i assemblen les partícules de pols en perpètua transformació que hom anomena territoris, sinó que és també un esbós de la pròpia geografia interior, un esquema amorf de les pròpies arrels constitutives que, com el riu, no començen ni acaben enlloc: es desfan en un altre torrent líquid de bagatel·la i confusió que no suposa, al remat, cap revelació ni cap veritat absoluta, sinó que ens retorna contínuament a quelcom de ja intuït en el moment de la partença: a una essència metamòrfica que, com l’aigua i el temps, flueix de manera incessant i peremptòria cap a un mar d’incògnites irresolubles, canviant en el seu decurs les nostres naturaleses de manera molt subtil i sinuosa.

Comentaris tancats a Operación Triunfo
3 oct. 2008

Operación Triunfo

Author: jcvent | Filed under: General

 

EL TRIOMF DEL DESTRELLAT


Quan, en una societat, més de dotze milions de persones no troben res més interessant a fer que tafanejar a distància els progressos d’un grup d’aspirants a estrelles musicals, ignorant els artistes de mèrit semblant o superior que actuen a pocs metres de les seues cases  (a un teatre, a un jazz club o al metro fins i tot), una porció de seny s’ha perdut pel camí; un estretiment de les perspectives s’ha esdevingut, si més no. Quan, en una societat, és tan fàcil de vendre massivament un producte qualsevol i convertir-lo en qüestió d’Estat o d’interès general només perquè surt en televisió, hom pot pensar lícitament que la dinàmica del panem et circenses tindrà vigència mentre la humanitat no s’estingisca a despit de totes les revolucions, reflexions i reeducacions ocorregudes. L’enganyifa no rau en que Operación Triunfo siga un programa deplorable (açò entra en el terreny dels gustos personals) ni en que siga més de la mateixa folclorada, sinó en que justifica una sèrie d’estratègies de mercadeig, un negoci multimilionari, sota l’aparença d’un concurs esforçat i neutral i fabrica uns referents socials pret-â-porter, la màxima fita dels quals ha estat aparèixer en la petita pantalla fent el que milers de persones fan a diari (lluitar perquè els seus somnis siguen una realitat, sense que ningú no els considere divinitats, no els aclame pel carrer ni es pregunte si estan al lloc que veritablement els corresponia). Tot açò ho ha propiciat la principal cadena pública (la de tots) la funció de la qual —d’acord— és entretindre, però no a costa de renunciar a la possibilitat de fer-ho educant en valors diferents del triomf pel triomf. Els beneficis, per a més inri, no revertiran en la pròpia entitat, perquè l’espai va ser cedit a una productora (Gestmusic) que manega tota la trama. No és estrany, doncs, que altres cadenes s’afanyen ara a comprar idees similars per aprofitar-ne l’èxit ni que, en un futur no gaire llunyà, tothom que vulga arribar al gran públic haja de passar per una preselecció catòdica manipulada i revestida de procés democràtic. Tot açò, que segurament és un símptoma d’una de les malalties socials més esteses: la famitis o ànsia de fama gratuïta (valor preeminent per al partit que ostenta el poder central —no ho oblidem—), representa també un indici revelador de la saturació masmediàtica a què hem arribat. La virtualització del tot se’ns apropa perillosament i qualsevol al·legat resulta ridícul davant de l’única premissa realment vàlida: amb diners, torrons. Discutir en aquestos termes sembla, llavors, absurd; en veritat ningú no ha estat obligat a veure el programa i, com diu sovint Mercedes Milà (presentadora de l’autèntica pedra de toc aquest disbarat i acèrrima defensora d’aquest tipus de productes xafarders), no es pot ignorar l’opinió de milions de persones; almenys no, si el que es pretén és fer negoci i no crear propostes per a millorar la societat —una simple qüestió de matisos—. Per això, estic temptat de deixar d’escriure línies quixotesques i sumar-me a la pragmàtica neoliberal imperant; provar de vendre alguna mena de fórmula revolucionària, com ara posar càmeres en les aules d’institut per fomentar la competència educativa (li encantaria a Pilar del Castillo), o més genial encara, muntar una acadèmia pay per view per a xiquets que aspiren a ser futbolistes (producte amb el qual em folraria infal·liblement, car reuneix els ingredients més demandats). Mentre ens interessem i mobilitzem —més que per la realitat immediata que ens envolta— per la vida privada dels testimonis d’un reality show, per les ximpleries d’uns concursants engabiats, per les relacions d’un qualsevol de la jet-set o per les bastes imitacions d’uns cantants prefabricats, aquells que fan del planeta un abocador i un compendi de bestialitats (sense que ningú no els puga expulsar del plató) poden estar-se’n tranquils: programes com Operación Triunfo, Gran Hermano i d’altres pareguts s’asseguraran que la democràcia només siga realitat en l’àmbit de la ficció.

(*) Exercici de Retòrica sobre Operación Triunfo