buy lasix http://all-treatment.org/buy-levitra-vardenafil/ http://all-treatment.org/buy-viagra-sildenafil-citrat/ isotretinoin online buy cialis online
3 oct. 2008

El Danubio, de Claudio Magris

Author: jcvent | Filed under: General

EL DANUBIO, de Claudio Magris (Anagrama)


‘Nuestras vidas son los ríos que van a parar al mar…’ diuen uns cèlebres versos de l’insigne Jorge Manrique en l’elegia que va escriure arran de la mort de son pare. Molt ha plogut d’ençà: segles d’un ruixim incessant, plugim d’obres i paraules, gotes d’un temps que ha anat regalimant de mica en mica pels marges no escrits de l’existència. Moltes vides s’han dissolt en els oceans de l’oblit i moltes altres no han arribat ni tan sols a esdevenir minsos rierols des que aquell malencònic cavaller esgrimí la seva arma més punyent amb la intenció d’acomiadar-se, aquest cop per sempre, del seu estimat progenitor. 

Jo pensava iniciar la meva reflexió crítica sobre El Danubio enraonant generosament al voltant d’aquesta cita manriquenya —tan adient per al meu propòsit— i del seu sentit —la tensió entre allò que neix i allò que es mor— que és també el sentit de l’estranya criatura novel·lada per Claudio Magris. Però vet aquí el que són les coses: tot just en acabar de llegir ¿la novel·la?, ¿el dietari?, ¿el llibre de viatges?, ¿l’assaig? d’aquest germanista italià reconegut internacionalment, la seva coberta s’ha desprès sobtosament, desencolada a força d’insistir en les seves pàgines amb el fervor de qui busca la resposta a una ànsia vital, i açò m’ha tornat present la nua realitat quotidiana —aqueix complex entramat de petites menudències que defuig, mitjançant les seves insignificants foteses, tot logos transcendental— i mentre reenganxava les tapes amb Superglue me n’he adonat, més bé m’he convençut, que aquest és l’eix central de l’obra del catedràtic i periodista triestí: la divisió agònica de l’Home entre la necessitat de sistematitzar el Tot per fer-lo comprensible i el seu inevitable fluir, etern, aleatori i casual que el ret indefectiblement enigmàtic i esmunyedís; la dialèctica constant de la Literatura entre la seva voluntat d’autonomia i la seva incapacitat de desvincular-se de la realitat… 

Ja algunes obres anteriors d’aquest autor —com ara l’estudi sobre El mito habsbúrguico (1963) o El anillo de Clarisse (1984)— aborden aquesta dicotomia d’arrel històrica entre l’absolut i el relatiu, analitzant (d’igual manera que en El Danubio), les seves manifestacions literàries en el si d’aqueixa Mitteleuropa noucentista en decadència (cresol de pobles i cultures, univers alemano-magiar-eslavo-hebraico-romanès, Panònia que fusiona l’Orient i l’Occident. Aqueixa civilització centreuropea que veu com l’equilibri de les seves parts s’esmicola de manera progressiva i ineludible (respecte de l’artificial i idíl·lic tot unitari que l’Imperi habsbúrgic havia volgut mitificar), sacsejant les consciències i les visions dels seus contemporanis fins al punt de dur Nietzsche a proclamar la vida com un dionisíaca anarquia d’àtoms, Musil a lloar l’essència incompleta de l’home sense atributs, Kleist a plorar la pèrdua irremissible del paradís o Ibsen a renunciar a la possibilitat d’una plenitud que la kultur malaltissa converteix en il·lusòria.

El Danubio és —a més d’un itinerari físic pels indrets més significatius de les riberes d’aquest riu i una confrontació entre l’Europa que naix ara imperativament i aquella altra que mor malferida— una evocació contemplativa, un recorregut nostàlgic, un viatge interior cap a la noció d’identitat a través d’un territori, un pelegrinatge vertebrat en dues vessants: una de caire arqueològic a la recerca dels propis fonaments i una altra de caire antropològic a la recerca d’allò que els altres reflecteixen de nosaltres mateixos. Seguint l’estela retorçuda i atzarosa d’aquest riu blau d’indòmita morfologia  —bressol de llegendes, ètnies, llengües i religions—, l’autor, revestit d’un temor i d’una incertesa fieramente humanas (com diria Blas de Otero), s’endinsa en el cor la multiplicitat —nacional, conceptual, cultural, ideològica— i la contempla des de la pròpia pluralitat fragmentària —fruït d’una minuciosa autorreflexió i d’una concepció desmembrada del propi ésser, declaradament nihilista—. Magris alterna i superposa a cada nou pas, en un encomiable exercici de deconstrucció del jo, els diversos estrats que composen la seva personalitat: l’innocent vagabund que es deixa sorprendre despreocupat pel rumb que assoleixen els seus passos, l’historiògraf que es delecta amb la curiosa acràcia dels esdeveniments, l’erudit filòleg alemany que gaudeix del ressò de les veus precises que s’amaguen en cada cantonada del camí, el naturalista vehement que escruta la metamorfosi constant dels paisatges intuint el perfecte ordre caòtic que els subjau, el filòsof que analitza l’ontologia de cada escriptura i l’Odisseo triestí que busca la font del seu conflicte intrínsec en les aigües turbulentes d’un riu que és molts rius i d’un mar que és molts mars. És per això que El Danubio, com ja he suggerit adés, es pot llegir de moltes maneres diverses. Podem veure’l com una interessantíssima guia turística que comprèn Alemanya, Àustria, Hongria, Bulgària i Romania, o com una rica aproximació històrica a la zona centreuropea, que ens desvela els seus patiments, les seves lluites, les seves barbàries i els processos de construcció de les nombroses identitats nacionals que la integren. Podem intuir-ne una vasta crítica de la producció literària d’aquests paratges abans de la caiguda del mur de Berlín, podem interpretar-lo com una reelaboració existencialista del mite homèric o, àdhuc, com un compendi pràctic de saviesa mística que ens ajuda a suportar les nombroses vicissituds d’una vida mancada d’un sentit global i obligada a desembocar, invariablement, en un mar de no-res.

No seré llavors jo qui augmenti una polèmica bastant inútil —i proporcional­ment fructífera, per tant— sobre el gènere al qual s’ha d’adscriure un llibre que parla sobretot de les experiències no catalogables, de l’esdevenir irreductible d’allò que simplement hi és —el dasein heideggerià—. No seré jo qui delimiti i erigeixi fronteres a un text que viatja, tant espiritual com materialment, al llarg d’un territori on qualsevol element demarcador es barreja magmatícament amb la resta d’elements dissolvent tots i cadascun dels absoluts categòrics. No seré jo qui, amb paraules buides, fixi el context d’un escrit que constitueix en sí mateix una immesurable oda a l’evanescència del deambular humà sense meta ni raó. Si hagués de fer-ho, però, si açò tingués algun valor dins d’aquest marc fluctuant que la mateixa obra empara, em decantaria per la noció d’assaig en la seva accepció fusteriana de mosaic on la diversitat i la elasticitat —sobretot l’elasticitat— són l’acord dominant de la sencera partitura.

Tanmateix, insisteixo, quan hom té El Danubio entre les mans —entre els ulls— allò que compta no és l’estructura formal —irònicament espedaçada i seqüenciada com les escales d’un trajecte—, sinó el misticisme que destil·len les seves paraules, les remors que arrosseguen les seves escorreries. Les sensacions que provoca aquesta romeria panòptica són també força variades i antitètiques, encara que allò que preval és la idea d’un immens sofriment patit pel narrador en enfrontar-se a ell mateix i el regust que ens deixa la seva redempció mitjançant la contemplació de la bellesa fugissera de les petites coses; l’epicitat genuïnament contradictòria que subjau —in certo modo— sota tot nihilisme. Aquest viatge virtual de la memòria, real de l’esperit, que emprèn el lletraferit italià —i nosaltres, lectors, amb ell— a través del temps i de l’espai —cronotopia és un terme que s’ensuma en gairebé cada pàgina d’aquesta obra—, supura una melangiosa barreja estilística que oscil·la entre el cru discurs filosòfic, l’anotació dietarística espontània i la remembrança poètica, allunyant-se de l’habitual to academicista al qual ens tenia acostumats l’autor en treballs anteriors. Qui parla aquí és l’home i no el mestre guardonat, l’escriptor cosmopolita front al prestigiós catedràtic de llengua i literatura alemanya, el pensament anàrquic, subjectiu i improvisat front al logos totalitzador i racionalitzant. No obstant, el riu que engloba el relat impregna amb la seva lògica extremadament mutable l’ànima que el descriu, fent que mai no quedin ben definits els marges, que tot sigui un continu fluir heterogeni dels diferents tipus de discurs i que totes les possibles lectures esdevinguin alhora una i cap ni una.

"El tiempo se adelgaza, se alarga, se contrae, forma grumos que parecen poder tocarse con la mano o se disuelve como bancos de niebla que se disipan y desvanecen en la nada; es como si tuviera muchas vías, que se cruzan y separan, sobre las cuales transcurre en direcciones diferentes y contrarias”.

Como el río de la vida y sus afluentes… —hauria d’haver explicitat l’autor per tal d’arrodonir la metàfora i acabar d’esplaiar-se en el tòpic del tempus fugit—, perquè al capdavall Claudio Magris —de manera semblant a com va fer a mitjans del segle XIX l’enginyer Neweklowsky que s’esmenta a diversos punts d’aquest singular periple centreuropeu— ha cartografiat extensament el Danubi, des del seu naixement difús fins la seva desembocadura infinita, i ha elaborat un complicat mapa que no només contempla els paratges, les gents i els costums, els records i les tradicions, els petits trets que defineixen, diferencien i assemblen les partícules de pols en perpètua transformació que hom anomena territoris, sinó que és també un esbós de la pròpia geografia interior, un esquema amorf de les pròpies arrels constitutives que, com el riu, no començen ni acaben enlloc: es desfan en un altre torrent líquid de bagatel·la i confusió que no suposa, al remat, cap revelació ni cap veritat absoluta, sinó que ens retorna contínuament a quelcom de ja intuït en el moment de la partença: a una essència metamòrfica que, com l’aigua i el temps, flueix de manera incessant i peremptòria cap a un mar d’incògnites irresolubles, canviant en el seu decurs les nostres naturaleses de manera molt subtil i sinuosa.



Comments are closed.