buy lasix http://all-treatment.org/buy-levitra-vardenafil/ http://all-treatment.org/buy-viagra-sildenafil-citrat/ isotretinoin online buy cialis online
4 oct. 2008

Vicky, Cristina… Barcelona?

Author: jcvent | Filed under: General

VICKY, CRISTINA… BARCELONA?


Després d’haver-me passat tres mesos sentint a tothora les peripècies diàries del rodatge, ara que per fi ha arribat a la gran pantalla, no em podia estar de veure’n el resultat final. I bé, la bona qüestió és que, si no fóra perquè no acaba de semblar seua i perquè podria haver estat rodada a qualsevol altra ciutat del món -sense que això afectés massa l’argument-, la darrera pel·lícula de Woody Allen m’ha acabat agradant prou. 

Dic que no sembla seua perquè hi manquen molts dels recursos a què aquest genial director ens té acostumats; entre d’altres coses, l’atmosfera jazzística i melàngica habitual de les seues obres ha estat substituïda per aires flamencs, ambientacions assolellades i connotacions mediterrànies, del tot inusuals en els seus anteriors treballs. 

Dic també que m’ha acabat agradant, perquè al principi la història sembla una compilació de tòpics sobre la vida i el comportament dels guiris i sobre una certa Espanya de bous i sevillanes, però després millora  i esdevé el relat interessantíssim d’un intricat cercle amorós -que recorda vagament a l’argument de Match Point, però en versió femenina i sense morts-, on l’angoixa interior dels protagonistes es fa cada cop més palpable i tràgica a mesura que avança el llargmetratge.

I tot gràcies a la xica del famós "¡aquí huele a pedo!", és a dir Penélope Cruz, que normalment no és sant de la meua devoció, però que en aquesta ocasió, tot s’ha de dir, està francament estupenda, aportant un contrapunt còmic, histriònic i histèric, que reviscola el drama en el seu moment central. Bardem interpreta una poc original barreja d’artista mísitc amb latin lover i no trobe que siga un dels seus papers més reeixits, però tampoc no falla ni grinyola. Scarlett Johansson, per la seua banda, continua fent gala de la seua característica sensualitat innocent i supera la discreció del seu rol amb la seua impressionant fotogènia i amb la seua candor. Però, tammateix, és Rebecca Hall -tot un descobriment- qui, al meu parer, suporta quasi tota la càrrega transcendental de la trama i personifica de manera excel·lent l’existencialisme dubitatiu  i l’ataràxia neuròtica marca de la casa.

Així doncs, disfressada d’inòcua crònica vacacional de dos turistes americanes per Espanya, la pel·lícula aborda la  dicotomia entre la passió i la sensatesa (o bé entre la rauxa i seny, en termes més nostrats i adients) amb una paràbola simple, però efectista, on la casualitat desencadena una sèrie de tempestuoses emocions i de pulsions latents i reprimides.

D’igual manera, subtil però molt perspicaç, Vicky, Cristina, Barcelona analitza la personalitat dels artistes i els retrata com a éssers imcomplets, eternament insatisfets i, implícitament, conclou que els buits perennes de les seues ànimes són un tret constitutiu i imprescindible de la seua genialitat; una més que plausible teoria estètica global.

En l’apartat de pegues, caldria destacar la insidiosa veu en off que ens acompanya durant tot el film i que, sense estar justificada narrativament (no es correspon amb cap personatge que haja viscut de prop la història), resulta un recurs més aviat pobre i poc elaborat.

Respecte de les expectatives que s’havien creat per tractar-se d’un film gravat bàsicament a casa nostra, he de dir que en aquest aspecte la pel·lícula decep força: Barcelona només juga un paper d’espai aliè a la rutina habitual de les protagonistes, però no es destaca en absolut com a un lloc especial ni a penes s’aprofundeix en la seua idiosincràsia ni en la seua  cultura; la ciutat figura com a un indret amb un cert atractiu turístic, però el que importa realment és que està allunyada física i psicològicament de la Nova York monòtona on viuen la Vicky i la Cristina.

O siga, que el film perfectament es podria haver titulat Vicky, Cristina i Maria Elena o El viatge de Vicky i Cristina i no hauria calgut llançar tants coets pel seu empadronament català. Barcelona no resulta homenatjada de cap manera i no serà especialment recordada en l’imaginari col·lectiu per la visió que es fa d’ella en aquesta obra; com a molt serà reconeguda com a enclau turístic internacional i poc més.

De tota manera, com ja he dit a l’inici, en el seu conjunt és una pel·lícula prou interessant i val la pena d’anar a veure-la (en versió original, això sí) i d’extraure’n les pròpies conclusions. 

Vicky, Cristina, Bacelona. Catalunya. 2007. Drama

Direcció: Woody Allen

Guió: Woody Allen 

Intèrprets: Javier Bardem, Scarlett Johansson, Rebecca Hall, "Pe" 

        

          



Comments are closed.