buy lasix http://all-treatment.org/buy-levitra-vardenafil/ http://all-treatment.org/buy-viagra-sildenafil-citrat/ isotretinoin online buy cialis online
9 nov. 2008

ZHAO

Author: jcvent | Filed under: General

LLICÈNCIA PER SOMIAR

Susi Gozalvo, a banda de ser una bona amiga, és una intrèpida realitzadora amb una personalitat, un caràcter i una força de voluntat encomiables. Des que la conec, que vol plasmar en la pantalla el seu ric univers d’ocurrències i de preocupacions i sempre s’ha entestat a fer-ho amb totes les seues forces, a pesar de nadar sovint contra corrent, de no comptar mai amb gaires suports (excepte el suport incondicional del seu home i productor, Luis Rodrigo) i a pesar d’haver de lluitar constantment contra les reticències i els impediments d’una indústria audiovisual que, al nostre país,  agonitza miserablement. Tanmateix, a pesar de tots els pesars, el passat divendres 7 de novembre, amb l’estrena de la seua opera prima, Zhao, als cines Kinépolis de Paterna, aquesta irreverent somiadora ens va proporcionar a un fum d’espectadors i a mi mateix una nit d’allò més màgica.

La nit va ser màgica en dos sentits: en primer lloc, perquè mai no s’havia vist una multitud tan enfervorida en l’estrena d’una pel·lícula autòctona, i menys encara tractant-se d’un film d’autor, de producció independent i sense gairebé distribució comercial. L’aclaparador èxit de l’esdeveniment, no obstant, amagava una petita trampa; l’assistència al passe del protagonista del film, l’actor Miguel Ángel Silvestre (l’actual guaperas de moda, arran de la seua interpretació de El Duque en la sèrie de Telecinco Sin tetas no hay paraíso), va acomboiar una caterva d’adolescents histèriques i eixides que van omplir a vessar el recinte i van propiciar l’esgotament de les localitats en un tres i no res. De tota manera, siga com siga, el fet té un punt de miraculós (tal i com està el pati de la producció local) i allò era una estampa quasi digna de Hollywood i, fins i tot, m’atrevisc a dubtar que la premiére de Quantum of solace del dia anterior al Palau de les Arts fóra ni la meitat d’espectacular.

D’altra banda, el segon element màgic de la nit va ser el contingut de la pròpia cinta. Zhao ens conta, amb una gran bellesa i amb una gran sensibilitat, la història d’una jove xinesa de vint anys que, com moltes altres xiquetes del seu país, fou abandonada al poc de nàixer per causa del seu sexe i va ser adoptada posteriorment per una parella occidental. La pel·lícula, amb el particular toc surrealista i emotiu que caracteritza tots els anteriors treballs en format curt de la directora torrentina, relata la difícil confrontació de la jove amb el seu passat per tal d’acarar el seu futur immediat, amb un inquietant rerefons de ciència ficció d’allò més enginyós: en ple segle XXI, el gegant asiàtic que tantes xiquetes va rebutjar durant el segle XX es trobarà amb una sobreabundància d’homes i els seus habitants masculins hauran de recórrer a tot tipus d’estratagemes (incloses les il·legals) per tal d’equilibrar la situació i mantindre el creixement actiu de la població. El més interessant, però, no és l’argument en sí ni el suspens que puga suscitar la trama, sinó la seua construcció: l’estructura del film és espedaçada i anàrquica i va seguint el fil voluble i desordenat dels records de la jove Zhao, que s’intercalen magistralment en la narració en forma de seqüències episòdiques, d’elucubracions oníriques i d’emotius fragments de gravacions domèstiques; tot embolcallat en el context d’una apassionada història d’amor que ha d’afrontar tràgicament el seu dramàtic clímax.

Així doncs, si us la trobeu en alguna cartellera per casualitat i teniu ganes de veure una pel·li diferent i entranyable, no us la podeu perdre. Es tracta d’una proposta cinematogràfica molt arriscada i molt personal (tan personal, que l’argument naix de la projecció imaginària que la directora fa del futur de la seua pròpia filla adoptada), però força aconseguida; amb alguns instants veritablement memorables, amb una magnífica selecció musical i amb una interpretació superba per part de l’actriu vietnamita d’adopció catalana Menh-Wai (tota una troballa per a la gran pantalla). El major retret que se li pot fer és que, en algunes escenes (com ara en l’epíleg final o en les reconstruccions dels escenaris xinesos), es nota la manca de pressupost que, per desgràcia, és inherent a les primeres aventures de qualsevol cineasta novell. Tanmateix, estic segur que la pel·lícula cridarà l’atenció de les grans productores i que el públic general, ben aviat, tindrà l’oportunitat de descobrir i de gaudir del llenguatge singular d’aquesta portentosa realitzadora valenciana, que recorda a Isabel Coixet, pel que fa a l’ambient intimista i compromès de les seues creacions, i també a Jean-Pierre Jeunet, per la visió fantàstica i peculiar que fa de la quotidianitat.

Gràcies, Susi, per donar-nos llicència per somiar; per somiar amb tu una porció del teu immens món interior i per somiar que els somnis dels joves creadors poden fer-se realitat.

 

Zhao

 

ZHAO. Drama. 2007. Espanya

Direcció: Susi Gozalvo

Guió: Susi Gozalvo i Rafa Botella

Intèrprets: Menh-Wai Trinh,  Miguel Ángel Silvestre, Christina Münder, Luis Rodrido, Susi Gozalvo, Asia Rodrigo i Zhao Rodrigo     

 



Comments are closed.