buy lasix http://all-treatment.org/buy-levitra-vardenafil/ http://all-treatment.org/buy-viagra-sildenafil-citrat/ isotretinoin online buy cialis online
2 juny 2009

BLOC EXPRÈS

Author: jcvent | Filed under: General

BLOC EXPRÈS (8 crítiques breus)


ELS HOMES QUE NO ESTIMAVEN LES DONES

 

 

 

Confesse per davant que no havia llegit cap dels llibres de la cèlebre trilogia “Millenium” de l’Stieg Larson i que tampoc no m’havia interessat massa per l’anomenada novel·la negra del segle quan vaig entrar a la sala de projecció. Tanmateix, he de dir igualment que, després de veure’n la versió cinematogràfica de la primera entrega, em van vindre de sobte unes ganes tremendes de mamprendre d’immediat la lectura de tota la saga.

El  film  és un thriller atípic que sorprèn de manera molt grata a l’espectador, tot justament perquè es desfà de la majoria dels tòpics habituals del gènere (la successió vertiginosa d’esdeveniments, les persecucions frenètiques i el tirs a dojo) i, en canvi, hi introdueix una sèrie d’elements novells i força reeixits (com ara l’aprofundiment en el rerefons vital dels protagonistes, la descripció les seues relacions sentimentals i un ritme reflexiu -i alhora desenfadat- del procés d’investigació).

Un altre factor clau és que, tot i estar molt ben filada i resultar d’allò més emocionant, la trama no acapara l’interès central de l’argument, sinó que comparteix rellevància a parts iguals amb l’esbós psicològic dels actants i açò constitueix, per a mi, un dels principals atractius del llargmetratge (i supose que també de la novel·la).

Estem  davant d’una història de personatges tridimendisionals molt ben aconseguits que superen amb escreix la retòrica buida dels simplificats arquetipus heroics a què Hollywood ens té malacostumats. En aquest sentit, resulta especialment significativa la personalitat de la protagonista femenina, l’agonitzant Lisbeth Salander; una inadaptada social, mentalment pertorbada i experta en noves tecnologies, que et va atrapant més i més a mesura que avança el relat i la vas descobrint i coneixent per dins. 

Val  a dir també que, reflexionant sobre aquest film, m’han vingut al pensament altres dos thrillers que he vist darrerament als cines:“Ángeles y Demonios” i “La sombra del poder”. El primer és un clar exemple del que és una pel·lícula del muntó basada en un best-seller d’èxit sense gaire solidesa argumental (però, això sí, amb un espectacular desplegament de mitjans) i el segon una altra singular i interessant peça de cine negre que fonamenta la seua bona factura en una trama que, a més de resultar suficientment intrigant, es recolza en la caracterització detallada i ben perfilada del personatge principal (en Cal McAffrey, curiosament un altre periodista, interpretat demanera brillant per un polifacètic Russell Crowe que ja duu uns quants treballs magnífics aquesta temporada).

 

                                       

 

 


 

EL NARCISO EN SU OPINIÓN

 


Qualsevol podria pensar que una comèdia clàssica d’en Guillem de Castro, i damunt en vers, és una proposta teatral una mica desfasada per als temps tan moderns que corren hui en dia. Tanmateix, l’actualització que n’han fet Rafael Calatayud (com a director) i Juli Leal (com a adaptador del text) està d’allò més aconseguida i paga la pena d’anar a veure-hi el resultat i passar-hi una bona estona mentre l’obra dure encara en cartell (fins el 7 de juny al teatre Rialto). La posada en escena és divertidíssima i té un repartiment d’actors i actrius molt ben trobat (entre els quals destaca l’amic Xavo Giménez en el paper de criat entabanador i descarat).

L’única pega és que la sala és una mica petita i incòmoda, però això ja és un tema que s’hauria de fer mirar Teatres de la Generalitat (que, ja de pas, també s’hauria de fer mirar per què cada volta programa menys teatre en valencià i per què, en lloc d’ampliar-ne l’oferta i difondre la cultura, es dedica a clausurar mítiques sales de referència teatral com L’Altre Espai).

 

 


 

 

GOMORRA, de Roberto Saviano
 

 

 

 

Ha sigut un fenomen de vendes indiscutible a nivell mundial i, tal vegada, això podria ferque algú en recelara i dubtara de la seua qualitat, però es tracta d’un magnífic treball d’investigació periodística (amanit amb profundes pinzellades d’escriptura assagística) capaç d’esborronar el lector des de la primera fins a l’última pàgina a colps de crua i fastigosa realitat. Molt recomanable per a calibrar el pes del’economia submergida i dels diners procedents dels negocis tèrbols i criminals en la dinàmica voraç de l’actual capitalisme global.

Més enllà de la ferma denúncia dels entramats i dels comportaments mafiosos, amb què l’autor s’ha guanyat la fama (i també un substanciosa recompensa pel seu cap), algunes de les escenes i situacions que s’expliquen al llibre són realment esgarrifoses i ens obliguen a replantejar-nos l’aparent placidesa benestant i innocent de l’Europa democràtica.

Gomorra és un llibre que, si es té la paciència de saber llegir entre xifres i copsar la rotunditat de les abundants dades que ofereix, no deixarà ningú indiferent.

 

  

 

La pel·lícula, no obstant, en comparació amb l’obra original, resulta des del meu humil punt de vista un pèssim exercici d’adaptació cinematogràfica que no està a l’alçada de l’espectacularitat i de l’impacte del relat i, a més a més, resulta inconnexament espedaçada, gratuïtament lenta (fins i tot, m’atreviria a dir que és soporífera) i que, tot pretenent aprofitar l’èxit del llibre, no ha sabut extraure’n ni la meitat de la meitat de la seua força corprenedora.

 


 

LA BÍBLIA DE FANG,  de Julia Navarro

 

 

 

És una novel·la lleugera d’intrigues arqueològiques que es deixa llegir molt bé; té un inici impactant, un ritme trepidant i enganxós i un argument força emotiu. Damunt, és d’agrair que, tot i ser un best-seller que porta un títol amb connotacions tan religioses, no hi apareguen enlloc ni els templers ni els arxius secrets vaticans (tan pròdigs en la majoria de narracions d’aquest gènere).

D’altra banda, un dels elements que resulten més destacables d’aquesta obra és l’ambientació del gruix del relat en l’Iraq dels dies previs a la invasió nord-americana. Aquest ingredient afegeix un punt d’interès addicional a la història, tot qüestionant de manera col·lateral i subreptícia la justificació legal i moral de la guerra, la duresa del règim dictatorial de Sadam Hussein i el patiment secular del poble iraquià. 

 


 

EL LLIBRETER DE KABUL d’Asne Sierstad

 

 

 

Es tracta d’un exercici de periodisme novel·lat que va assolir prou èxit de vendes en el seu dia i que no té un gran valor literari, però sí un considerable interès documental; alimentat, sobretot, per la detallada descripció del dia a dia a l’Afganistan de postguerra, especialment pel que fa al complicat paper i a la difícil situació de la dona dins de l’encrostat masclisme de la societat àrab.

 


EL CURIOSO CASO DE BEJAMIN BUTTON vs SLUMDOG MILLIONAIRE

 

   

 

Quan vaig veure “El curioso caso de Benjamin Button” vaig pensar que deixaria de fer cas a les cerimònies de l’Acadèmia si aquesta pel·lícula s’enduia qualsevol altre Oscar que no fóra el de millor maquillatge, perquè la premissa dramàtica de la història em va semblar patètica i el desenvolupament, avorrit i ensucrat, no destil·lava ni una mínima part de la màgia que pretenia transmetre. Per sort, aparegué llavors en escena “Slumdog Millionaire”, un film fresc, amb una magistral estructura fragmentària, un guió apassionant (i alhora entendridor) i una interessantíssima càrrega de profunditat social, que va aconseguir desbancar la gran favorita per als premis i va fer que la justícia (si més no la poètica) triomfara en la gran gala mundial del setè art. Si no l’heu vista encara, no us la podeu perdre; sens dubte és una de les grans pel·lícules d’enguany (i, si en feu cas de la propaganda, també de la dècada).



AQUESTA HISTÒRIA, d’Alessandro Baricco


 

 

Alguns narradors italians, com ara l’Italo Calvino o l’Stefano Benni, tenen el do de fer que les seues històries traspassen els límits de la realitat sense creuar les fronteres del realisme i aconsegueixen que els petits successos de la quotidianitat transcendisquen i assolisquen una dimensió entranyablement metafísica. Alessandro Baricco és clarament un d’aquestos autors màgics i a tots els seus relats hi ha sempre eixa subtil espurna d’enginy que ens il·lumina pàgina rere pàgina i es capaç de trasbalsar-nos profundament sense gaires filigranes retòriques ni complexes estructures diegètiques. “Aquesta història” n’és un preciós exemple i una obra a l’alçada de les millors peces de la seua extensa bibliografia com ara: “Seda”, “Novecento”, “City”,“Oceà”…


GRAN TORINO

 

 

 

Parlant d’aquest film amb el mític actor, presentador i doblador Constantino Romero, em va comentar que ell opinava que, amb Gran Torino, en Clint Eastwood havia volgut fer un resum magistral de tota la seua carrera cinematogràfica i de tot el seu univers de preocupacions i de dèries mitjançant la correlació de la seua trajectòria vital amb la biografia fictícia del protagonista d’aquesta excel·lent pel·lícula (que, per a més inri, ell mateix interpreta en la seua darrera incursió com a actor per a la gran pantalla). Hi estic completament d’acord, malgrat que he de confessar que jo no he vist molts dels treballs dels seus inicis (ni “Harry el sucio”, ni “Por un puñado de dólares”…). No obstant això, el que sí que tinc clar és que aquest home (parle ara d’en Clint Eastwood) és un monstre de la direcció, que domina els principis clàssics del setè art a la perfecció i que, amb cada nova cinta que estrena, demostra quina és la seua talla humana i com és d’acurada la lectura que fa de la intricada història i de la complexa societat del seu país.

Mai no entendré per què és republicà i no demòcrata (com correspondria al seu evident talant progressista), però us assegure que, per aquesta i per moltes altres obres mestres seues, em declare fan de tot el que ha rodat aquest home des que va decidir passar-se a l’altre costat càmera.










 




Comments are closed.