buy lasix http://all-treatment.org/buy-levitra-vardenafil/ http://all-treatment.org/buy-viagra-sildenafil-citrat/ isotretinoin online buy cialis online
Comentaris tancats a Nois de la vida, de Pier Paolo Pasolini
3 oct. 2008

Nois de la vida, de Pier Paolo Pasolini

Author: jcvent | Filed under: General

RAGAZZI DI VITA


Es pot fer poesia a partir de les despulles d’una societat? Quan hom llegeix aquesta novel·la o rememora alguns films d’aquest autor polèmic i estigmatitzat —com ara Mamma Roma o Ucellini, Ucellacci— es convenç plenament que açò no només és possible sinó que, a més a més, es pot reeixir en l’intent. Nois de la vida és una balada nostàlgica i planyent sobre el dia a dia dels nois desnonats que van créixer malvivint als suburbis marginals de la Roma de la postguerra, una elegia narrativa —un xic autobiogràfica— sobre les vicissituds a què s’enfronten les classes impotents de la capital i sobre els seus tràgics finals, sovint silenciats. Tanmateix, no només s’ensuma amargura entre aquestes pàgines, n’hi ha quelcom de desbordant, quelcom de dionisíac triomf de l’esperit front a les desventures de la misèria, quelcom de semblant a estirar-se sobre el terra humit a vora riu, xumar el fum d’una cigarreta amb el ulls aclucats i tornar a començar. Hi ha una mena de purificació que l’aigua del rierol proporciona cada dia als personatges en plena xafogor o, si es prefereix, una mena de vitalisme desesperat —en paraules del propi Pasolini— que empeny els nois dels ravals a combatre la seva fam, la seva ociositat i la seva inevitable condemna a través de l’activitat frenètica, l’enjogassament constant, la incontinència verbal i, finalment, la delinqüència. Tal volta, el símil més encertat que empra l’autor per definir la situació que retracta sigui el de l’oronella que s’ofega al bell mig de les aigües, agitant les ales i grinyolant inútilment a l’espera d’algú que se n’apiadi. Pel que fa a l’estil, tot i que la traducció al català no deu ser massa bona, perquè renuncia al dialectalisme essencial en el pensament de Pasolini —producte de la seva voluntat conscient de donar veu als parlars ignorats pel discurs dominant—, cal dir que la novel•la reflexa a la perfecció l’actitud prosaica davant la vida que brandeixen els xavals dels suburbis i barreja els trets de l’argot xulesc i blasfemador del lumpen amb un meravellós lirisme, que es recrea en la bellesa d’alguns paisatges o en el romanticisme decadent d’algunes escenes. Es tracta, en definitiva, d’una obra molt dura, d’una cruesa esveradora marcada pel neorrealisme imperant a l’època, que no s’està de remoure el fang pudent de les consciències —despertant-les— i de la societat —mostrant-li les seves vísceres i excrescències—, però que, al mateix temps, no renuncia mai a una certa sensibilitat èpica, a un cert anhel de redempció que sempre va estar present en la vida del seu autor…

Nois de la vida, de Pier Paolo Pasolini (Edicions 62)

 

 



Comentaris tancats a Metales pesados, de Carlos Marzal (Tusquets)
3 oct. 2008

Metales pesados, de Carlos Marzal (Tusquets)

Author: jcvent | Filed under: General

ALQUÍMIA


"Sólo nos salvas, música, si suenas.

Sólo, nos curas, verso, si nos hablas."

Metales Pesados del valencià Carlos Marzal és un viatge cap a les entranyes de l’alquímia de l’ésser, una immersió en els misteris de la concepció del temps a través de l’experiència pròpia —i alhora universal— de qui se sap atzarosa espurna que esclata al bell mig d’un foc etern. Un recull de seixanta-quatre poemes que constitueixen, en el seu conjunt, una encomiable oda a l’evanescència de l’instant i una magistral mostra de l’esforç del poeta per captar els matisos fugissers que s’amaguen entre les línies no escrites de l’existència.

 

Tòpics com ara la fugacitat de les nostres vides, la impossibilitat d’abastar-ho tot de manera racional, la mística del desengany o la felicitat perenne del record passat, són explotats per l’autor de Paterna (L’Horta Nord) d’una manera força original —insòlita fins i tot— que barreja en cada poema apunts de ciència elemental amb consideracions de metafísica casolana, pinzellades de pintor costumista amb pocions màgiques destil·lades en la rebotiga del químic/lingüista, disparant, tot plegat, aqueix ressort recòndit de l’ànima que la impel·leix inexorablement a cercar l’arrel dels seus enigmes ancestrals.

 

La senzillesa, prodigada i predicada, tant pel que fa a la narrativitat de la forma com a l’entramat del vocable, és un ingredient més d’aquesta fórmula sagrada que ens proposa el poeta per deturar el degoteig de la solitud i combatre les ombres en què ens sumeixen els múltiples dubtes sense resposta que ens assetgen constantment. Una mirada aguda, gairebé diàfana —clarivident en diria l’autor—, sobre l’entorn quotidià i la seua simbologia arcana de pura reminiscència primitiva, completa l’exercici d’aquesta equació de realitat feta de vers i de nostàlgies insondables.

 

No hi ha paisatges a ‘Metales Pesados’ —tret de la geografia amorfa dels camins que recorre l’esperit penitent a la recerca de les seues incògnites essencials— ni gairebé anècdotes —fora del que és el dia a dia d’un espectre turmentat seguint el seu monòton decurs—: només reflexions i cabòries, observacions sense límit aparent sobre el rerefons de les coses i la seua projecció en el magma de l’esdevenir. Sembla com si, apresa la lliçó dels poetes precedents —o els nostres, com a ell li agrada anomenar-los—, qualsevol incidència, per nímia que aquesta siga, o qualsevol pausa casual de la pupil·la, li servís d’excusa a Marzal per fer-ne un càntic, per estudiar-la en la seua completa magnitud amb la passió d’un biòleg que sondeja la naturalesa última dels espais i analitza la repetició cíclica dels temps.

                   

L’ofici exquisit d’aquest poeta metafísic se’ns fa palès també a través dels seus recursos estilístics, entre els quals paga la pena destacar l’ús d’arrabassadores imatges que aconsegueixen copsar la sensibilitat i catapultar momentàniament el pensament vers un agradable abisme mitjançant una remissió incessant a elements abstractes de seductora força, com ara el sublim, el sagrat, l’etern, el destí, l’incògnit, el fugaç…

 

La lectura, així mateix, no resulta gens ampul·losa, sinó que, ans al contrari, està marcada pel ritme pausat i seré del raonament assagístic i se segueix de manera harmoniosament escalonada: d’una premissa cap a una altra fins a la conclusió final, la qual es caracteritza sovint pel guspireig d’una revelació que moltes vegades és, més aviat, esclat devastador de llum al bell mig de les tenebres de la consciència i està dotada, en la majoria dels casos, d’una singular autonomia discursiva que sol coincidir amb la darrera estrofa de caire lapidari, com si aquesta fos, en realitat, la llavor germinada d’un salm inexplorat.

Aquest poemari és, en definitiva, un reeixit intent de respondre —de manera particular i general alhora— a algunes de les dèries que fustiguen l’Home quan, en la seua soledat ontològica, es troba amb la indefugible tasca d’enfrontar-se a si mateix i a la seua condició perpètua d’incertesa feta carn. De metall pesat són algunes de les estrofes que omplen aquestes pàgines i, cadascuna d’elles, és custòdia involuntària d’una porció infinitesimal d’assossegadora veritat.

 

Metales pesados, de Carlos Marzal (Tusquets)

Poemari premi nacional de la crítica 2001

 



Comentaris tancats a Crònica del concert de The Doors (amb Ian Astbury) a Benidorm
3 oct. 2008

Crònica del concert de The Doors (amb Ian Astbury) a Benidorm

Author: jcvent | Filed under: General

PORTES OBERTES, PERCEPCIÓ GELADA

 

El proppassat dijous 4 de desembre, la llegendària banda The Doors renaixia de les seues cendres iniciant la seua gira europea des de la ciutat de Benidorm. Ressuscitava la banda, però no ressuscitava el seu cantant, Jim Morrison, que va revolucionar la manera de concebre el rock i que ja fa trenta-dos anys que ens va deixar a París, orfes de les seues paraules profètiques i del seu misticisme oníric. Dos dels membres fundadors del grup i pares d’aquest nou projecte nascut a mitjans de 2002 —el teclista Ray Manzarek i el guitarra Robby Krieger— havien triat Ian Astbury, l’exlíder de The Cult, per a substituir el mite, no només per la capacitat d’acoblar-se al registre amb la seua veu esgarrada, sinó també per les nombroses afinitats que compartien ambdós solistes. I ací era on raïa la incògnita: ¿aconseguiria aquesta renovada formació fer-nos oblidar l’absència del gran xaman o, pel contrari, sense Morrison al front, el concert resultaria una evocació purament nostàlgica? A la plaça de bous a mig omplir de l’esperpèntica localitat alacantina, els fans del grup vam comprovar que l’ànima dels Doors és insubstituïble; el carisma del rei fardatxo no té equivalència possible al regne dels vius i, sense ell, els ingredients que van fer possible la llegenda pertanyen al passat psicodèlic d’altres dècades. L’excantant de The Cult demostrà tindre força i classe, però els seus comentaris —lluny de qualsevol metafísica digna d’un hereu del poeta— es limitaren a unes quantes gracietes sobre el matrimoni Beckham i a la reiteració dels tòpics tauromàquics d’una certa Espanya; sobre el fantasma que tothom havia acudit a reverenciar, a penes quatre paraules escasses. No obstant això, aquestos Doors del segle XXI van deixar un bon sabor de boca i van demostrar que la mitomania, de vegades, no resulta absolutament nefasta. Manzarek i Krieger continuen tenint a les venes tanta música o més com fa trenta anys i, amb Astbury, el so polit de la banda ha pres un tint més dur, més explosiu podríem dir, que casa millor amb les tendències del moment. No faltaren el detalls de gran mestria en cançons com ara Raiders on the storm o Love my two times i de deveres va ser tot un goig sentir en directe Roadhouse Blues, Break on throught, L.A woman o el colossal final amb Light my fire que es va prolongar quasi deu minuts. Tanmateix, alguna cosa s’havia perdut en el camí; potser eixa comunió espiritual que es creava amb Morrison a dalt de l’escenari i que, ben segur, ja no hi tornarà. La banda té previst de continuar la gira pròximament per París, Londres i Brussel·les i els components asseguren que trauran un nou disc al mercat per al proper any. Haurem de deixar obertes les portes de l’esperança, malgrat que sembla que els dies de glòria dels Doors en viu s’han acabat i reposen per sempre més al cementeri de Père-Lachayse. 

(*) Aquest article no va ser publicat a L’Avanç, sinó a la cartellera Qué & Dónde. 



Comentaris tancats a 23 d’abril
3 oct. 2008

23 d’abril

Author: jcvent | Filed under: General

PER SANT JORDI, BIBLIÒFILS DEL MÓN, UNIU-VOS!


Un amic meu ha regirat els meus prestatges i se n’ha endut un exemplar que m’estime com si l’haguera escrit jo. Es tracta de Fusiones, una paranoia anarcoprosopoètica d’estil punk vomitada per un tal Rafeta —pseudònim d’una autora bohèmia del barri del Carme—, un regal santjordienc que fa temps em va arribar ben a dins i va suposar la primera mostra d’autoedició veritablement digna i innovadora que vaig tenir entre les mans. Si, per una remota casualitat, el trobeu aquestos dies fussant l’univers de paperassa, fullegeu-lo. Igual us encisa, us okupa sobtadament un espai a la llibreria o us inspira per tenir amb algú un detall. No obstant, ara que s’acaba de reobrir la veda de llibre i plouen les estadístiques, brollen les campanyes mediàtiques i s’exposa als autors en circs improvisats, no sé si he d’elucubrar sobre la dinàmica editorial de consum compulsiu i sobre l’estratègia de discriminació positiva transferida a la literatura; no m’abelleix deprimir-me i no tinc vocació de màrtir. Sincerament, si en aquest país es llegeix, proporcionalment, menys que al desert de Gobi i els lletraferits han de suar rius tinta per tal de malviure, no crec que siga per culpa dels qui compreu aquest diari ni dels qui feu una ullada a aquesta secció. Està clar que l’interès general i aquells que el propicien tenen un altre concepte del que és útil a la societat i del que cal fer per triomfar. Així doncs, burla burlando, fem un gir copernicà i, en unes dates on es confon la importància de comprar llibres amb la importància de llegir-los, fem apologia de la lectura com a teràpia llibertària: reivindiquem la labor abnegada de les biblioteques, defensem el plaer gratuït de rellegir i de reviure històries i practiquem l’acte altruista de prestar móns i intercanviar realitats. Comprem i regalem llibres, sí, però no una sola volta a l’any; fem-ho quan ens vinga en gana i perquè ens ve de gust, no perquè siga un costum ancestral, perquè ens assalten remordiments de militància intel·lectual o perquè cal estar al dia de les novetats. ¿Realment cal una excusa onomàstica per encertar un viatge virtual, per perdre’s o per aprendre? No calen excuses. Proveu de recordar el que sentíreu quan vau llegir per primer cop la paraula mamà o el vostre nom i us adonareu que no és certa la frase que diu que ‘hi ha dues classes d’estúpids: els qui deixen llibres i els qui els tornen’. No, hi ha sols una classe d’estúpids: els qui, podent-s’ho permetre, no tenen llibres per deixar. 

 

Comentaris tancats a “Ramona Rosbif” d’Isa Tròlec i “Quell hurrible merdé de via Merulana” de Gadda

DOS LLIBRAS ASTUPENDUS


La Literatura és un laberint complex i entortolligat on unes lectures porten a d’altres en múltiples sentits de manera caòtica i atzarosa. En aquesta ocasió, els dos llibres que s’han trobat imprevistament en una de les infinites cruïlles possibles tenen una curiosa semblança: ambdós retracten ambients bulliciosos, móns esperpèntics on la tafaneria i la baixesa humana són la nota predominant, amdós expressen universos summament fragmentats i els reflecteixen mitjançant un viu dialectalisme i una rica barreja de registres variats i, de vegades, antagònics. D’una banda, tenim Quell hurrible merdé de via Merulana escrit per l’italià Carlo Emilio Gadda el 1957; un mite de les lletres italianes contemporànies, considerat arreu com un clar exemple d’avantguarda existencialista (per bé que l’escèptic autor se’n fotria d’aquest i de qualsevol altre epítet transcendental). Aquesta petita joia, disfressada d’escabrosa intriga policíaca en el cor de la Roma d’entreguerres, arribà a la nostra llengua el 1995 de la mà de l’Editorial Proa i de Josep Julià, que en va fer una magistral tasca de traducció substituint els parlars romans, venecians, napolitans etc. per d’altres equivalents del nostre català, demostrant amb escreix el seu potencial i apropant-nos per fi una obra tan interessant com cridanera. D’altra banda, tenim la novel·la experimental Ramona Rosbif d’Isa Tròlec —pseudònim del prolífic escriptor Jaume Pepet—, guanyadora del premi Andròmina l’any 1976 i, conseqüentment, publicada per l’editorial valenciana 3i4. Aquest llibre és un exercici excel·lent de sàtira fluïda que gira al voltant de les passions inconfessables i de la mediocritat humana en el País Valencià rural de la posguerra; un joc estilístic veritablement reeixit, que contempla també el plànol de l’expressió com a materialització de la identitat social i que dibuixa igualment un cosmos groller de personatges d’existència miserable. Tot i que la magnitud d’amdues novel·les no és en absolut comparable —l’obra de Gadda ha esdevingut clàssica mentre que la de Pepet només ha arribat a acumular pols en els prestages de les llibreries de vell—, la lectura d’una m’ha portat d’immediat a l’esment de l’altra per via d’aqueix màgic mecanisme d’associació incessant que és la literatura. Així doncs, aprofitant que estem en plena època de rebaixes, us recomane que llegiu les dues pel preu d’una i espere que, com a mi, us porten cap a indrets insospitats.

  • Quell hurrible merdé de via Merulana, de Carlo E. Gadda (Proa)
  • Ramona Rosbif, d’Isa Tròlec (Tres i Quatre)

 

                            

Comentaris tancats a Recomanació d’e-books de Proa i de www.llibres.cat
3 oct. 2008

Recomanació d’e-books de Proa i de www.llibres.cat

Author: jcvent | Filed under: General

Kafka no és espanyol, però la concubina del rei li fa 1.001 pessics


A ningú no li amarga un dolç. Aquesta premissa, que potser siga un mal calc d’una dita castellana (però que no per això perd el seu sentit), podria formar part perfectament del recull d’Antoni Bolinches ‘1.000 pessics de saviesa’. Això sí, si hagués estat pronunciada per alguna figura política, algun personatge de renom o algun bohemi amb desitjos de posteritat que es trobés al lloc i el moment adients. El llibre, publicat per l’Editorial Pòrtic, és una selecció de frases cèlebres proferides amb més o menys encert al llarg de la Història. Una Història, amb majúscules, que és posada cul per amunt i regirada minuciosament per Víctor Alexandre a l’assaig ‘Jo no sóc espanyol’ difós ara fa un any (pam dalt pam baix) per Edicions Proa. Un estudi, subversiu si més no, sobre qui som i què som. Dues preguntes que, al capdavall, no difereixen tant de les que se’n feia Gregor Samsa quan, de sobte, un bon matí es va despertar convertit en un insecte horrible al si de la ‘Metamorfosi’ de F.Kafka o ‘La transformació’ en la versió catalana que ens serveix també Proa de la mà de Jordi Llovet. Una paràbola, dit molt planerament, sobre el mite del progrés i el paper de l’individu en la societat massificada. De paràboles també en té aquesta editorial catalana, i també en tenia Sherezade; tantes que va salvar la vida a base de contar-ne una cada dia durant 1.001 una nits. Les millors d’aquestes narracions, reunides ara per les traductores Dolors Cinca i Margarida Castells sota el títol ‘La concubina del rei. Els millors contes de les 1.001 nits’ completen aquest estrambòtic quartet literari al qual qualsevol persona pot accedir en forma de e-book gratuït si visita la llibreria virtual: www.llibres.com D’aquest innovador format i dels seus inconvenients intrínsecs podem discutir tota l’estona que calga, però la conclusió ha quedat prou clara a l’inici d’aquest article, no?

 

Comentaris tancats a Contes estranys del pavelló dels lleures, de Pu Songling (Quaderns Crema)
3 oct. 2008

Contes estranys del pavelló dels lleures, de Pu Songling (Quaderns Crema)

Author: jcvent | Filed under: General

CONTES XINESOS


  

Als amants de l’obra del difunt mestre Enric Valor i de les seues meravelloses rondalles els complaurà la lectura d’un recull anomenat ‘Contes estranys del pavelló dels lleures’ que ha estat recentment publicat per l’editorial catalana Quaderns Crema. Es tracta d’una selecció de les millors contarelles que Pu Songling va reunir al segle XVII sota aquest suggeridor títol. Una obra que ha sigut considerada pels estudiosos de tot arreu (Jorge Luis Borges entre ells) com una antologia de la tradició imaginària Oriental comparable a Les mil i una nits. Les històries d’aquest cèlebre narrador xinès estan plenes d’encant i misteri i dibuixen un univers de màgia i sensualitat on el món dels mortals i el món de les ombres s’entrecreuen, sense motiu aparent, difuminant encisadorament les fronteres entre la realitat i la il·lusió o la vigília i el somni. Tot açò traçat amb una prosa planera i gairebé poètica, que impregna poc a poc el lector amb un aura de llegenda i el transporta progressivament a terres llunyanes en el temps i l’espai. A banda de la clara oportunitat que el recull ens brinda per fer una mica d’antropologia cultural (tan necessària amb el que està caient últimament), resulta imprescindible destacar la saviesa irònica amb què el compilador d’històries fantàstiques comenta el final de cada rondalla a guisa de lliçó moral.

 

 

Comentaris tancats a La solidaridad no era esto, de Paco Inclán (Edicions La Tapadera)
3 oct. 2008

La solidaridad no era esto, de Paco Inclán (Edicions La Tapadera)

Author: jcvent | Filed under: General

DE PECES Y PANES

 

No és de llobarros ni de llisses que vaig a parlar, sinó d’experiències vitals —tot i que l’obra que ha caigut aquest cop en la meua xarxa és una mena de samaruc llibertari nadant en l’agitat rierol de les lletres—. Es tracta de La solidaridad no era esto; un llibret publicat per Edicions La Tapadera on el seu autor, Paco Inclán —de filiació clarament esperpèntica—, reflexiona sobre la seua estada a Tegucigalpa (Hondures) com a voluntari internacional tot just després de la devastació provocada pel pas  de l’huracà Mitch. Si hagués de definir aquest assaig o relat fictici basat en la realitat, el primer adjectiu que se’m vindria al cap seria honest. Honest, perquè, des de la primera pàgina, un pròleg sincer ens adverteix que allò que llegirem no pretén abastar tota la veritat hondurenya, només es correspon a una visió estrictament personal. Tanmateix, el mot que afegiria tot seguit seria, sens dubte, trasbalsador. Trasbalsador l’esbós que se’n fa del caos endèmic d’Amèrica Central; trasbalsadores la radiografia visceral de l’explotació econòmica i humana que duen a terme les multinacionals i la mirada irònica i desencisada sobre la utilitat fàctica de l’ajuda humanitària; finalment, trasbalsadora també la crònica de les misèries diàries dels xiquets del carrer enganxats funestament a la inhalació de cola per fugir del seu destí, indigents, maltractats, perseguits… Les conclusions que se n’extrauen sobre la solidaritat, d’altra banda, tampoc no ens deixen gens impassibles: a un pobre no le des un pez, déjale en paz. El llibre té un valor literari digne d’esment que voreja els marges de la prosa poètica i l’agudesa filosòfica i és, en definitiva, una reflexió dietarística de compromís que paga la pena de buscar fora de les escorrenties literàries canòniques, per l’assequible preu d’una tapa de calamars, adreçant-se al Col·lectiu La Tapadera: Aptat. de correus 106, 46110 —Godella, l’Horta— o bé, per via internàutica, a guitza@yahoo.com. 


 

Comentaris tancats a El millor dels mons, de Quim Monzó
3 oct. 2008

El millor dels mons, de Quim Monzó

Author: jcvent | Filed under: General

EL MILLOR DELS MONS, de Quim Monzó (Quaderns Crema)


He de confessar que no havia llegit cap obra d’aquest autor tan cèlebre del nostre panorama literari per bé que sí haja fullejat moltíssims dels seus articles als suplements dominicals o que acostume a escoltar les seues bajanades vespertines a Els matins de Catalunya Ràdio. Potser siga perquè no em refie un pèl d’aquests autors que tenen tan ampli ressò mediàtic, potser perquè tenia altres prioritats, potser perquè tots tenim prejudicis infundats. La qüestió és que, com passa sovint, m’enganyava de dalt a baix; aquest aplec de tretze contes i una mininovel·la ha resultat ser una autèntica joia que m’ha fet passar algunes de les estones més divertides que un llibre m’ha propinat en molt de temps. Revestits d’un cinisme i d’un humor negre esveradors, els relats de Quim Monzó deformen la quotidianitat fins al punt de retre-la grotesca, sense que perden per això la seua aparença versemblant. Es podria dir que es tracta d’una mena de relats progressius on la ironia, la sàtira i, de vegades, una crueltat ran del més pur gore augmenten a poc a poc fins que esclaten indefectiblement davant dels ulls del lector, deixant-lo completament embadalit i amb ganes de més, més, més. D’altra banda, i per acabar d’arrodonir el conjunt, la riquesa narrativa emprada arriba a ser de debò colpidora i assoleix el grau d’absoluta mestria; hi ha relats contats pels mateixos protagonistes amb una parsimònia desconcertant, falses focalitzacions externes veritablement destarotades i, àdhuc, fantàstiques històries que van automodificant-se mentre són contades. Però el millor de tot és l’univers de petits inferns i gestes personals que dibuixen les pàgines d’aquest llibre, on qualsevol fet ordinari pot esdevindre, imprevisiblement, una gegantina odissea gràcies a l’enginy capgirador de l’escriptor barceloní. I no només això; el que més impacte  causa és que el sentit que ho embolcalla tot és una subtil crítica mordaç a la misèria i la futilesa de la condició humana esbossada en moltes de les seues nimietats. En definitiva, doncs, aquesta darrera obra de Quim Monzó —publicada l’any passat per l’editorial Quaderns Crema— farà les delícies dels amants de la narrativa breu, augmentarà l’estima que li tenen els seus devots i, pel que a mi respecta, em servirà de lliçó d’ara en avant.  

     

Comentaris tancats a Fes un clic literari!
3 oct. 2008

Fes un clic literari!

Author: jcvent | Filed under: General

FES UN CLIC LITERARI!

 


 

En aquests dies de despropòsits culturals i d’agressions ultraconservadores envers la nostra  minoritzada llengua (vegeu l’última perversió del senyor Tarancón amb el beneplàcit d’això que ells en diuen “l’Acadèmia”)[1] sorprèn, si més no, trobar-se amb iniciatives tan avantguardistes i singulars com la que planteja l’Ajuntament de Tarragona per a la celebració de la seua setmana literària. La proposta, sobre la qual hi ha ampla informació a la pàgina web del certamen cultural (www.premisliteraris.org), duu per lema ‘Fes un clic literari!’ i està adreçada a tots aquells que són amants de la literatura per devoció i lletraferits per convicció. Es tracta d’una sèrie d’activitats que duraran des d’ara fins el proper 24 de Novembre i que estan destinades a trencar els límits de la presencialitat dels concursos literaris (com dirien els organitzadors) i fomentar el conreu de les lletres catalanes més enllà dels circuits preestablerts. Entre d’altres elements d’interès que podem trobar,  hi destaquen:

 

– La possibilitat de participar en un relat interactiu construït de manera col·lectiva a partir d’un fragment de ‘A la recerca del temps perdut’ de Marcel Proust

 

– La possibilitat d’intervenir en un fòrum de debat sobre els premis literaris en català, moderat per l’escriptor Joan Cavallé

 

– La possibilitat d’incloure un poema o un escrit (de menys de deu línies) a un mur virtual per expressar tota mena d’opinions rebels o políticament incorrectes

 

– O la possibilitat d’encarar la literatura des d’una vessant lúdica mitjançant un concurs anomenat ‘si llegeixo, l’endevino’ què consisteix a encertar l’autor, el títol i les errades de diversos fragments de reconegudes obres de la literatura catalana. 

 

En definitiva, una suggeridora manera d’alenar la nostra malaurada llengua i de cercar-li un lloc als nous temps que corren. Malgrat els desgavells  que promouen els nostres responsables culturals, com diria Martí i Pol, "la remor encara persisteix".

 



[1] Una destarotada proposta d’aquest ínclit prohom sobre l’estudi exclusiu d’autors vernacles en l’assignatura de Literatura Valenciana, sense fer cap al·lusió al conjunt global de les lletres catalanes.